Ja n'hi ha prou! Pel 25 d'abril, pel territori, per la llengua i la cultura dels valencians... Manifestat a València el dissabte 24 d'abril.
Des de laVall d'albaida estem organitzant quatre línies de bus per a facilitar-te l'accés a València.
Línies de Bus organitzades des de la Vall d'Albaida i la Costera: DEFINITIVES
BUS 01: 15:30h Ontinyent
16:00h Aielo de Malferit
17:10h (aprox.) València
BUS 02: 15:30h Albaida
16:10h Xàtiva
17:10h (aprox.) València El preu del bus és a 5€. (Encara queden entrades. Fins demà a les 20:30h està previst disposar de tiquets de les dos línies de BUS).
Punts de venda d'entrades del concert i del BUS:
Casal Jaume I de la Vall d'Albaida. Parc Metre Ferrero, 19-20 – 46870 Ontinyent – Tel. 664.681.591
Llibreria La Costera. Carrer Gregorio Molina, 17 – 46800 Xàtiva
Per anar obrint boca volem convidar-vos al concert de VerdCel i Les Mâedéus a L'Olleria per al divendres 16 d'abril al Teatre-cine Goya de l'Olleria. Podràs comprar entrades per al Bus i per al Concert de Tarongers.
Per a introduir-te al tema de la conferència que anem a tindre al Casal el divendres 30d'abril t'aconsellem vorer la pel·lícula: "SIDA, la duda". Si vols també la vorem al Casal Jaume I de la Vall d'Albaida el dimarts 27 d'abril a les 20:00h per a que la gent tinga un context sobre el tema. El divendres 30 d'eixa setmana el doctor Enric Costa vindrà a parlar-nos sobre el tema de la teoria dissident del SIDA. El doctor Costa ha publicat diversos llibres sobre el tema. Un d'ells: "Hijos de un dios terminal" el tindràs a la venda al Casal per a ampliar informació sobre el tema. Que el tema ja és vell podeu comprovar-ho a l'entrevista que li van fer al doctor Costa a el Diario 16. dimart, 8 de juliol de 1997.
Quan arriba el 25 d’abril a València recordem una guerra ferotge que va assolar el territori. Hui al segle XXI ja no hi ha Guerra de Successió, no estem perdent cap Batalla d’Almansa i no hi ha cap Felip V que derogue lleis i institucions pròpies valencianes “por justo derecho de conquista”. Però igualment els hereus, almenys en el sentit tradicional del terme, d’aquells llauradors i artesans partidaris de Carles III ara continuen sent els perdedors de la guerra actual que pateix el territori. No fan falta moltes explicacions per a entendre que els llauradors continuen sent els perdedors i els oblidats per les institucions. Tampoc els comerciants, hereus d’aquells artesans del segle XVIII, han perdut cap guerra però també pateixen les conseqüències de la crisi i l’oblit institucional.
Nosaltres des del Casal Jaume I de la Vall d’Albaida volem recordar a les institucions que governen actualment el País Valencià que la degradació del territori valencià continua. Que el poc respecte pel territori i les infraestructures de la nostra comarca ens estan fent més mal que el Decret de Nova Planta del passat segle XVIII. No estem disposats a deixar de costat territoris com la Valleta d’Agres. On, diguem-ho clar, una autovia trencaria l’harmonia d’un paratge on l’agricultura i el turisme d’interior no necessiten una barrera de formigó i asfalt. Perquè trencar la Valleta per a guanyar 10 minuts de temps per accedir des de Madrid a les platges no és fer una comarca d’interior més competitiva. Ja n’hi ha prou, salvem la Valleta, salvem el territori.
Tampoc han oblidat el “derecho de conquista” les infraestructures com la línea de tren que recorre a poc a poc, com si funcionés a vapor, la nostra comarca. Els valldalbaidins i valldalbaidines pateixen la desídia d’uns governants que mantenen una línia de tren Alcoi-Ontinyent-Xàtiva on hi ha trams que no pot superar els 40km/h i tardes dues hores des d’Ontinyent fins a València. Mentre la línea es perd hi ha ajuntaments que tenen acceptats pressupostos euromilionaris per a una estació nova i moderna al seu poble. Nosaltres no volem una parada de l’AVE com tindrà Requena. Volem una línia de tren digna. Ja n’hi ha prou, salvem el tren, salvem el territori.
Fins i tot es juga amb la sensibilitat ecologista del poble. I es ven un parc de gegantins molins per crear energia eòlica a la Serra Grossa, al paratge de Sant Esteve. Realment paga la pena el sacrifici del paratge? No sols la seua flora també la fauna com àguiles, mussols reials i altres aus migratòries. Sols per obtindre una aportació d’energia molt baixeta. No sols no hi ha cap medició que justifique un parc eòlic a la Serra Grossa a més a més l’aportació energètica, altra volta, va per al dèficit de la zona costanera. On per altra banda l’aportació de vent per un possible parc eòlic, en la zona de costa, és doblementefectiva. Quins interessos mouen les decisions polítiques? Ja n’hi ha prou, Salvem la Serra Grossa, eòlica sí però no així, salvem el territori.
I moltes més batalles perdudes amb funestes conseqüències com per exemple:
.- El menyspreu als joves d’Ontinyent amb la dràstica reducció de pressupost per al CLJO que ha suposat el seu tancament. Arran de les mobilitzacions de protesta dels membres dels joves, única forma d’expressar ara per ara la seua veu, se’ls ha criminalitzat. Eixa és la resposta a la llibertat d’expressió: “Si no penses com nosaltres vas contra nosaltres”. Sols hi ha que recordar exemples recents com el de l’exdirector del MUVIM Romà de la Calle i les fotografies censurades.
.- L’atac al requisit lingüístic en les institucions públiques on ajuntaments de la Comarca s’han adherit prompte a no reclamar-lo per tal de garantir-ne l’ús institucional de la llengua pròpia. La discriminació de la llengua vulnera els nostres drets.
.- El suposat Hospital Comarcal de la Vall d’Albaida és un altre tema de crispació social i política. Ja que l’únic que va a fer-se és canviar d’ubicació l’actual hospital. Els mateixos llits i els mateixos serveis però això sí al costat de la depuradora i en una carretera comarcal amb difícil accés esperant un Pont de Sant Vicent que no arriba des de fa ja molts anys.
.- La resposta del Govern de la Generalitat a la Crisi és un altra qüestió que marca el derrotisme social. Els ciutadans ja no confien en la classe política. Els ciutadans estan sofrint un retall de drets socials i laborals. Els drets dels treballadors i treballadores van a la baixa i la solució que planteja el Govern valencià és senyalar al Govern d’Espanya com a responsable únic.
I moltes més qüestions que de segur a nivell particular cadascú de vosaltres podria dir dels vostres pobles. Continua, per tant, la depredació ferotge del territori. Com si d’una fatal postguerra de Successió es tractés i el capgirat Felip V vingués a recordar-nos que nosaltres continuem sent els perdedors. Els fills d’aquells llauradors i artesans del segle XVIII que van perdre tots els drets. Ara els valencians i valencianes continuem alçant la veu, la que parla i escriu també en valencià, per demanar una volta més: Ja n’hi ha prou, salvem el territori. Per això us demanem que recolzeu amb la vostra participació la Manifestació pel 25 d’abrili el concert que se celebraran el proper dissabte 24 d’abril a la ciutat de València.
Per a les teues adhesions, tant individuals com col·lectives, pots fer un comentari al blog i enviar-nos les teues dades per correu electrònic a: valldalbaida@acpv.cat
El 30 de març de 1939 les tropes franquistes entren a la ciutat de València. Aquesta és la última ciutat en caure, i els revoltats emprenen la revenja contra el poble valencià i contra tots els que s'havien refugiat en la guerra ací. Milers de persones son empresonades i les execucions en massa comencen. És el principi de la dictadura feixista del General Franco.
Primer a la dictadura, no és podia parlar d'aquelles barbaritats; amb la democràcia, es va intentar que allò s'oblidara amb la falsa excusa de la concòrdia. Des de sempre, havíem sentit parlar de tortures, execucions, violacions,...en fi, tot un mon d'aberracions comeses pel feixisme espanyol amb l'excusa de “netejar Espanya”. Tot allò es podia i es devia oblidar, però? On estaves les víctimes de les execucions?
Després de molt de buscar, als anys 2005 i 2006 es varen descobrir 6 immenses fosses comunes al Cementiri General de València. Després de moltes investigacions es van documentar 23.600 persones soterrades. Per fi, la veritat comença a eixir.
El documental que presentarem el proper divendres 12 de març descobreix la trista realitat de les fosses comunes del cementiri general de València, a través de records dels familiars dels represaliats. El documental conforma un mosaic d'històries de l'Espanya de postguerra, moltes de les quals han romàs enterrades durant molts anys per la por a represàlies encara en temps de democràcia. Familiars de desapareguts, testimonis presencials dels esdeveniments succeïts a València durant la repressió i persones implicades en la investigació, donen una visió del terror viscut a València durant la repressió franquista.
Presentarà el documental Empar Salvador Villanova, presidenta de Fòrum per la Memòria del País Valencià. Empar naix a Sogorb (Castelló), en 1.947 en plena repressió franquista, part d'una família republicana. El conèixer de primera ma la repressió i el seu sentit de justícia la van dur a investigar els crims franquistes. Ha presentat aquest documental a diverses ciutats del País Valencià i Espanya, i internacionalment a França (Secció oficial del X1V Festival de Cinema Espanyol de Toulouse, MidiPyrenees), Alemanya i Jordània. A la passada tardor el va projectar a diversos països sud-americans.
Podeu vorer el video d'una entrevista a Empar Salvador en 2009Cartag's Channel a latinoamérica.
Dia de la projecció al Casal: Divendres 12 de març a les 20:00h Lloc: Casal Jaume I de la Vall d'Albaida al Parc Mestre Ferrero, 19/20 - ONTINYENT Contarem amb la presència de Empar Salvador Villanova
L’any 2010 ha estat designat per la Unió Europea com l’any Internacional de la Joventut, any ple de reivindicacions en positiu pels drets dels joves i per les seues perspectives de futur, que a moments d’ara no acaben de ser les més favorables, ja que els joves estem patint més fortament que d’altres sectors socials les conseqüències d’una greu crisi internacional que fa minvar les nostres perspectives de treball, les nostres alternatives d’oci, de formació, de qualitat de vida i de futur.
Ací a Ontinyent, malgrat el panorama europeu, encetem l’any amb un Consell de la Joventut tancat, deixant sense serveis a 12.827 joves de la ciutat, i sense possibilitat de cara a planificar activitats per al proper any. A més de la manca de serveis que es veuran retallats, s’està atacant a l’organisme encarregat de dur a terme la planificació real de les polítiques de joventut , i menyspreant el treball que en els nostres 20 anys d’existència com a CLJO hem dut a terme les 21 associacions joves que hi participen.
El CLJO es troba immers en un procés de negociació amb el consistori municipal que a hores d’ara encara no ha donat fruits reals. Per aquest motiu ens trobem hui ací reivindicant les nostres necessitats reals i demanant al govern municipal que estudie a fons les propostes econòmiques exigides pel CLJO.
D’altra banda demanem solucions al nostre problema, per això lluitarem per i amb la Joventut i farem visibles els rostres i les inquietuds de les generacions futures que també conformem part activa de la societat, tot això baix l’eslògan els joves també existim.
Sabem que el camí no serà fàcil, però amb el compromís de tots i totes... el futur serà nostre.
Paraules vi d’honor del casal jaume I de la vall d’albaida
Benvolguts companys, benvolgudes companyes, endavant, passeu i mireu, l’espectacle continua, fins ara hem contat amb:
artistes amb virtut,
tertulians amb to i entonats,
dimonis amb ales i barrets de palla,
cadires perilloses,
un boig amb un cotxe taronja i una torxa,
una escletxa que va fent-se adulta,
una humitat com de la família,
aquell terra que mai queda net,
aquella porta que mai tanca,
clavegueres que simulen la mar,
una ampolla de vi acompanyada per algú,
una junta que poc s’enjunta,
sopars amb molt de gust,
danses amb alguna postissa solta,
un succedani de bou,
un bidó i una corda,
un rosco congelat,
un local ple d’aire o de gent,
una nevera que falla,
una paret que pren vida,
un respirar fort,
una biblioteca amb lliure ordenança,
gots plens d’alegria i molles a sobre la taula,
mòbils impertinents,
nens que no callen,
una furgoneta blava,
un tren que no rutlla,
uns freaks que no ho són tant,
uns premis Basset,
polítics apolítics i apolítics polititzats,
un punt de llum a la muntanya,
una caipirinya perillosa,
unes tanques davant la porta i un carrer tallat,
notificacions d’autoritats locals,
unes antenes que ploren,
un teler en valencià,
uns tècnics atabalats i unes tècniques amb paciència...
però sobretot un públic entregat capaç de suportar incomoditats ben variades però que acaben fent-se entranyables.
Així des del 18 de febrer de 2000 han passat els dies, els anys, 10 anys i un dia per ser exactes plens d’històries bones, de dolentes, però ha quedat una cosa ben clara:
el Casal ha continuat amb empenta i ganes de canviar aquelles coses què no ens agraden, perquè som gent que lluita, què critica el nostre autoaparheid cultural,què pensa que un altre País Valencià és possible.
Mentre ells continuen intentant tapar-nos la boca, evitant que escoltem i negant-nos poder mirar, continuarem ací molestant-los, sent impertinents el que es puga i més també.
Hui s’obre un nou espectacle, el desè any més un dia ens encoratja a continuar treballant, sense paraules buides amb empenta i ganes, passeu i mireu, ens espera un País lliure, l’objectiu està clar, però ens manca una cosa i és que continueu amb nosaltres, que feu vostra la causa del Casal i que transmeteu aquest missatge des-acomplexat, clar i de progrés cultural i social.
Tot no seran flors i violes, encara va per a llarg, però la llavor ja la vàrem colgar i l’arbre ha ben arrelat, ara cal fer-lo créixer, entre totes i tots l’hem d’anar regant.
Vos convidem a la nostra lluita alegre, festiva i quotidiana, a treballar pel nostre dia a dia com a societat crítica, inconformista i amb uns objectius clars.
El full de ruta està escrit ara només ens queda continuar la nostra marxa, que comence doncs l’espectacle, que s’apaguen les llums, passeu i mireu, però també participeu.
Aquest és el vostre Casal, ompliu-lo de cultura feu-lo vessar per a què arribe a tota la societat, eixa és la nostra fita. Esteu convidats.
Gràcies a tots i totes.
Casal Jaume I de la Vall d’Albaida, 19 de febrer de 2010
JA HEM SUPERAT LA XIFRA DE 400.000 SIGNATURES PER TV3
S’AMPLIA EL TERMINI DE RECOLLIDA DE SIGNATURES
Acció Cultural del País Valencià (ACPV) vol fer públiques 2 novetats referides a la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” que l’entitat impulsa:
1a.- La campanya de recollida de signatures continua a molt bon ritme, de manera que a hores d’ara ja tenim més de 400.000 signatures recollides del total de 500.000 que calen. Això ha estat possible gràcies als 2.500 fedataris, i a la col·laboració de tots els sindicats, els partits polítics, col·legis professionals, institucions i les principals associacions culturals, esportives i de tota mena del País Valencià, Catalunya i les Illes Balears. Cal també destacar l’adhesió a la campanya del Parlament de Catalunya (amb el vot favorable de CiU, PSC, ERC, ICV i PP), de la Xarxa d’Universitats Joan Lluís Vives i de cada vegada més ajuntaments, entre els quals els d’Elx, Gandia o Barcelona. Hem de destacar també la incorporació de les entitats, sindicats i partits de Navarra i el País Basc en la campanya.
2a.- La campanya, que tenia previst de finalitzar la primera setmana de març (ja que la Junta Electoral Central ens demanava de lliurar les signatures el 24 de març a Madrid), s’amplia 3 mesos: finalitzarà la última setmana de maig, i les signatures es lliuraran a la Junta Electoral Central el mes de juny. Aquesta ampliació del calendari ha estat una decisió de la Junta davant del fet que, en l’inici de la campanya, s’havien produit diversos problemes burocràtics a l’hora de segellar els fulls de signatures i altres que van retardar la possibilitat de començar a recollir signatures més de 2 mesos respecte a la data oficial d’inici, provocant un perjudici a l’organització de la campanya. Ara la Junta corregeix aquest error i amplia el termini de recollida de signatures per a compensar-lo.
El fet que ja hem passat de les 400.000 signatures recollides i que disposem dels mesos de març, abril i maig per continuar recollint-ne, garanteix l’èxit d’una campanya que de partida és un repte important, però això no ha de fer que ni l’organització ni les persones i col·lectius que hi col·laboren ens relaxem, perquè es tracta de sumar el màxim de signatures per tenir el màxim de força per després poder garantir l’aprovació del projecte de llei.
