21.5.15
PROGRAMES I DEBAT.
Vos deixem els enllaços als programes electorals de les eleccions municipals d'Ontinyent:
PSOE
COMPROMÍS
ESQUERRA UNIDA
PP
CIUTADANS
UPYD
Així mateix vos recordem aquest vídeo de la TERTÚLIA POLÍTICA amb les candidatures a l'alcaldia d'Ontinyent que vam organitzar des del Casal el passat 24 d'abril.
Ací teniu també els programes electorals per a la Generalitat Valenciana:
PSOE
COMPROMÍS
ESQUERRA UNIDA
PODEM
PP
CIUTADANS
UPYD
PSOE
COMPROMÍS
ESQUERRA UNIDA
PP
CIUTADANS
UPYD
Així mateix vos recordem aquest vídeo de la TERTÚLIA POLÍTICA amb les candidatures a l'alcaldia d'Ontinyent que vam organitzar des del Casal el passat 24 d'abril.
Ací teniu també els programes electorals per a la Generalitat Valenciana:
PSOE
COMPROMÍS
ESQUERRA UNIDA
PODEM
PP
CIUTADANS
UPYD
19.5.15
PER UNA NOVA I EFECTIVA LLEI D'IGUALTAT LINGÜÍSTICA
L’Institut
de Política Lingüística d’ACPV ha elaborat el
document Per una
nova i efectiva llei
d’igualtat lingüística,
en què proposa i defineix una nova llei que
supere els dèficits de l’actual Llei d’ús i
ensenyament del valencià i assegure la
normalitat lingüística real. Estableix els
principis i les mesures que ha de recollir un
text legal per a garantir, amb fets i no amb
declaracions formals, que els valencians
puguem viure en la nostra llengua pròpia de la
mateixa manera que ho fan les persones que
utilitzen el castellà. 
La
proposta de llei no se centra només en
l’ensenyament, com feia sobretot la Llei
d’ús i ensenyament (LUEV), sinó que abasta
tots els àmbits de la societat del segle XXI i
pren compromisos concrets i mesures efectives
i avaluables d’aplicació de la igualtat i la
normalitat lingüístiques.
En
l’elaboració i la publicació del document Per una nova i efectiva llei
d’igualtat lingüística,
ACPV ha tingut la col·laboració i l’adhesió de
les universitats públiques valencianes, que
l’han assumit formalment com a propi: la
Universitat de València, la Universitat Politècnica
de València, la Universitat
d’Alacant i la Universitat
Jaume I.
El
document fou presentat solemnement l’11 de
març a l’Octubre Centre de Cultura
Contemporània, de València, amb la presència
dels vicerectors amb competències de política
lingüística de totes quatre universitats (Acció Cultural
i les universitats valencianes
proposen un full de ruta per una
nova política lingüística)
i el president d’ACPV, i el 16 d’abril, a
Castelló (Acció Cultural i la Universitat
Jaume I presenten el seu
document de política
lingüística a Castelló),
amb el rector i el vicerector corresponent
d’aquesta universitat.
L'HOMENATGE A OVIDI EN IMATGES
Des del Casal Jaume I volem agrair la participació de:
Ací vos deixem també el vídeo de la intervenció de Maru Micó, Maribel Collado, Consol Rico i Jesús Barranco.
I aquest de l'Àngel furtiu i els trileros.
- els i les artistes que vau aportar les vostres interpretacions ovidianes.
- Maria Fuset i Miquel Àngel Múrcia per acceptar la proposta de presentar aquest acte.
- Annamari Mollà per les imatges de l'homenatge.
- Evarist Beneyto i Gemma Pella per filar a peu d'escenari les qüestions tècniques.
- Xeles Tortosa per promoure l'Ovidi entre el seu alumnat i aportar l'escenografia.
- VilaWeb Ontinyent per cobrir el previ a l'homenatge.
- Als i les articulistes que han deixat la seua mirada sobre l'Ovidi.
- A la Fundació Salvador Mollà per obrir-nos les portes a la festa post-Ovidi.
Ací vos deixem també el vídeo de la intervenció de Maru Micó, Maribel Collado, Consol Rico i Jesús Barranco.
I aquest de l'Àngel furtiu i els trileros.
L'ARTICLE DE DIVENDRES PER JORDI TORMO
L'OVIDI I L'OFICI DE SER ACTOR
El cinema va ser una forma d’expressió per a l’Ovidi, com també ho va ser la cançó i el teatre, a banda d’una faena i una font d’ingressos per a poder viure. Va debutar en el cinema quan ja feia anys que havia muntat a l’escenari per fer teatre o cantar. Va rodar quaranta-tres pel·lícules i cinc curtmetratges fins el 1992. La seua primera aparició a la pantalla va ser amb ‘Furia española’ (1974) de Francesc Betriu. L’any 1975 va rodar amb Lola Gaos i Alicia Sánchez ‘Furtivos’ de José Luís Borau. Ací va conéixer què era realment el cinema: l’equip de treball, la càmera i, sobretot, el paper protagonista. El film va guanyar la Concha de Oro en el Festival de Sant Sebastià.
L’Ovidi va participar en pel·lícules de gèneres diferents i va interpretar papers de diversos registres. En una entrevista concedida a El Periódico de Catalunya afirmava davant la pregunta «Però m’imagine que tu pots elegir?»: «No, no està el treball per a poder elegir. Tu fas el que et donen, dones les gràcies i a callar. Darrere de tu hi ha una família que has de mantenir. A vegades llig en la premsa que hi ha actors que trien i seleccionen guions. A mi això no m’ha succeït mai. I, per descomptat, m’agradaria». L’Ovidi era un obrer del cinema, com també ho va ser del teatre, de la cançó o de la paraula. Un autèntic obrer de la cultura.
Es submergia en tots els papers. Els feia seus tot i que no foren al cent per cent del seu gust. En una entrevista recordava que ‘allò ideal quan estic rodant és tenir pocs contactes amb el món exterior i uns contactes merament professionals amb els meus companys, és a dir, estar tan sol com puga per a estar amb el personatge’.
Altres pel·lícules en què va participar són ‘Soldados’ (1978), ‘Con el culo al aire’ (1980), ‘La fuga de Segovia’ (1981), ‘El pico’ (1983), ‘Benifotrem. Amanece como puedas’ (1987), ‘Amanece, que no es poco’ (1988) y ‘Blue Gin’ (1992). Va rodar, també, la polèmica ‘La portentosa vida del pare Vicent’ (1978), amb Albert Boadella i Ángela Molina, sota la direcció de Carles Mira. El dia de l’estrena a Alcoi, la ultradreta va posar una bomba als banys del cine Goya on es projectava. Afortunadament, no va ocasionar cap incidència important. Amb la producció alcoiana ‘Héctor, el estigma del miedo’ (1982), de Carles Pérez, va viatjar als festivals de cinema de Berlín, Còrsega, El Caire i Sant Sebastià. En aquest últim, la pel·lícula va rebre el segon premi en la secció Nous Realitzadors.
Al llarg de la seua carrera d’actor de cinema i televisió va treballar a les ordres de directors com José Luís Borau, José Luís Cuerda, Imanol Uribe, Eloy de la Iglesia o Antonio Isasi-Isasmendi, i va compartir cartell amb actors i actrius com Ana Belén, Fernando Fernán Gómez, Xabier Elorriaga, Ángela Molina, Antonio Resines, Maribel Verdú, Terele Pávez, Luis Ciges, Gabino Diego.
Guillermo Montesinos i l’Ovidi van coincidir en el rodatge d’algunes pel·lícules. L’Ovidi tenia una certa por a la mar, tot i que sabia nadar. Junts van rodar a Dénia ‘Benifotrem. Amanece como puedas’ (1987), amb Juanjo Puigcorbé i Núria Horta. Recorda Montesinos: ‘Hi havia una escena en què apareixien els bous a la mar. Tots estàvem a l’aigua i en un moment determinat de l’escena una vaca queia prop de nosaltres. Com l’Ovidi tenia por a la mar, li van posar unes aletes de busseig per aguantar-se amb més facilitat. Tal era la força amb que movia els peus que en aquesta escena apareix mig metre per damunt de la resta d’actors. No podíem deixar de riure’.
I per últim, una altra experiència cinematogràfica desconeguda de l’Ovidi: va ser actor de doblatge. Va participar en la primera pel·lícula que es va doblar a Canal 9: ‘El salari de la por’ (1953), d’Henri-Georges Clouzot. En la desapareguda cadena, també va treballar amb Toni Mollà en el doblatge de la pel·lícula de Michael Curtiz ‘Casablanca’, on s’encarregava directament del personatge de Sam.
L’Ovidi tot un actor.
Jordi Tormo i Santonja és autor del llibre Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula (2015)
El cinema va ser una forma d’expressió per a l’Ovidi, com també ho va ser la cançó i el teatre, a banda d’una faena i una font d’ingressos per a poder viure. Va debutar en el cinema quan ja feia anys que havia muntat a l’escenari per fer teatre o cantar. Va rodar quaranta-tres pel·lícules i cinc curtmetratges fins el 1992. La seua primera aparició a la pantalla va ser amb ‘Furia española’ (1974) de Francesc Betriu. L’any 1975 va rodar amb Lola Gaos i Alicia Sánchez ‘Furtivos’ de José Luís Borau. Ací va conéixer què era realment el cinema: l’equip de treball, la càmera i, sobretot, el paper protagonista. El film va guanyar la Concha de Oro en el Festival de Sant Sebastià.
L’Ovidi va participar en pel·lícules de gèneres diferents i va interpretar papers de diversos registres. En una entrevista concedida a El Periódico de Catalunya afirmava davant la pregunta «Però m’imagine que tu pots elegir?»: «No, no està el treball per a poder elegir. Tu fas el que et donen, dones les gràcies i a callar. Darrere de tu hi ha una família que has de mantenir. A vegades llig en la premsa que hi ha actors que trien i seleccionen guions. A mi això no m’ha succeït mai. I, per descomptat, m’agradaria». L’Ovidi era un obrer del cinema, com també ho va ser del teatre, de la cançó o de la paraula. Un autèntic obrer de la cultura.
Es submergia en tots els papers. Els feia seus tot i que no foren al cent per cent del seu gust. En una entrevista recordava que ‘allò ideal quan estic rodant és tenir pocs contactes amb el món exterior i uns contactes merament professionals amb els meus companys, és a dir, estar tan sol com puga per a estar amb el personatge’.
Altres pel·lícules en què va participar són ‘Soldados’ (1978), ‘Con el culo al aire’ (1980), ‘La fuga de Segovia’ (1981), ‘El pico’ (1983), ‘Benifotrem. Amanece como puedas’ (1987), ‘Amanece, que no es poco’ (1988) y ‘Blue Gin’ (1992). Va rodar, també, la polèmica ‘La portentosa vida del pare Vicent’ (1978), amb Albert Boadella i Ángela Molina, sota la direcció de Carles Mira. El dia de l’estrena a Alcoi, la ultradreta va posar una bomba als banys del cine Goya on es projectava. Afortunadament, no va ocasionar cap incidència important. Amb la producció alcoiana ‘Héctor, el estigma del miedo’ (1982), de Carles Pérez, va viatjar als festivals de cinema de Berlín, Còrsega, El Caire i Sant Sebastià. En aquest últim, la pel·lícula va rebre el segon premi en la secció Nous Realitzadors.
Al llarg de la seua carrera d’actor de cinema i televisió va treballar a les ordres de directors com José Luís Borau, José Luís Cuerda, Imanol Uribe, Eloy de la Iglesia o Antonio Isasi-Isasmendi, i va compartir cartell amb actors i actrius com Ana Belén, Fernando Fernán Gómez, Xabier Elorriaga, Ángela Molina, Antonio Resines, Maribel Verdú, Terele Pávez, Luis Ciges, Gabino Diego.
Guillermo Montesinos i l’Ovidi van coincidir en el rodatge d’algunes pel·lícules. L’Ovidi tenia una certa por a la mar, tot i que sabia nadar. Junts van rodar a Dénia ‘Benifotrem. Amanece como puedas’ (1987), amb Juanjo Puigcorbé i Núria Horta. Recorda Montesinos: ‘Hi havia una escena en què apareixien els bous a la mar. Tots estàvem a l’aigua i en un moment determinat de l’escena una vaca queia prop de nosaltres. Com l’Ovidi tenia por a la mar, li van posar unes aletes de busseig per aguantar-se amb més facilitat. Tal era la força amb que movia els peus que en aquesta escena apareix mig metre per damunt de la resta d’actors. No podíem deixar de riure’.
I per últim, una altra experiència cinematogràfica desconeguda de l’Ovidi: va ser actor de doblatge. Va participar en la primera pel·lícula que es va doblar a Canal 9: ‘El salari de la por’ (1953), d’Henri-Georges Clouzot. En la desapareguda cadena, també va treballar amb Toni Mollà en el doblatge de la pel·lícula de Michael Curtiz ‘Casablanca’, on s’encarregava directament del personatge de Sam.
L’Ovidi tot un actor.
Jordi Tormo i Santonja és autor del llibre Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula (2015)
14.5.15
L'ARTICLE DE DIJOUS PER CONSOL RICO
DESCOBRIR L'OVIDI
Quan pense en Ovidi em vénen al cap les imatges dels seus personatges cinematogràfics, m’hi ressonen les seues cançons, i no puc evitar de somriure alhora que em sent envaïda d’una profunda tristor. Ara fa vint anys de la seua mort, però ja en deu fer vora quaranta que el vaig descobrir. Recorde vagament, allà pels anys 70, en vida de Franco, la que crec que devia ser la primera vegada que va vindre a Ontinyent, portat pel Cine Club Utiye o, potser, per la llibreria Bastida. Havia d’actuar un diumenge de matí al centre parroquial La Niñez (cal llegir ‘La Nyinyés’) amb permís del senyor rector de Sant Carles. Algú m’havia encomanat uns dies abans que portara a l’ajuntament un sobre ple de fulls amb els textos de les cançons a interpretar, perquè passaren la censura pertinent. Aquell sobre va retornar amb la majoria de les lletres ratllades amb roig. Només quatre o cinc de les lletres van passar l’examen. Aquell diumenge de matí, un reduït nombre d’espectadors ens atrevírem a acudir a La Niñez. Dins, a l’escenari, una esmorteïda llumeneta il·luminava aquell homenet de semblant fosc i trist i el guitarrista que l’acompanyava en les cançons permeses, les quals aniria repetint una vegada i una altra fins donar cobertura a la durada d’un concert a l’ús. El panorama era bastant desolador, però tan punt Ovidi començà a cantar (cal dir que sense cap amplificació), per a mi es va fer la llum. I és que em vaig enamorar de la seua veu nua.
Sempre he tingut debilitat per les veus i he sabut trobar en algunes d’elles una capacitat de seducció o, allò que jo en dic ‘l’eròtica de la veu’. La d’Ovidi tenia eixes característiques tímbriques: un color vocal dens, càlid, profund, vellutat, intens en aquell cos tan menut; però, a més, la seua línia vocal, les inflexions i accents, els matisos, les pauses… la dotaven d’una gran força expressiva i comunicativa. I d’aquesta manera, la paraula arribava al nostre intel·lecte amb tota la dimensió. Provocava tantes emocions! Jo, a això li dic Art, així, amb majúscula.
No va ser aquell l’únic descobriment: Estàvem en un país que ens amagava la nostra història i falsejava l’altra, que prohibia la llengua i ens feia estudiar poetes com Góngora o Espronceda. País on allò més paregut a la cançó protesta (caldria dir ‘protesta oficial’?) era un grup anomenat Los Sírex cantant allò de ‘Si yo tuviera una escoba cuantas cosas barrería’ (textualment, ‘barrería el dinero y las cosas sucias’). Bé, doncs en aquell micro-país anomenat La Niñez ens cantaria en la nostra llengua, amb versos dels nostres poetes innominables, dient-nos veritats com a punys amb lletres que deien sense dir, perquè es poguera dir sense que t’atrapés la fera ferotge (‘les formigues són com uns punts suspensius que no diuen el que dius’… ).
La veu del poble, com l’anomena David Mira, ens va deixar una profunda empremta. A mi i a tants altres. Per això, Ovidi, divendres vull cantar-te per valencianes, el cant del poble, aquell cant que naix del cor. I dir-te:
Fa vint anys que fas vacances,
Però mai ens has deixat.
Que les cendres que escamparen
En Mariola han arrelat
Omplint de flors les comarques .
Quan pense en Ovidi em vénen al cap les imatges dels seus personatges cinematogràfics, m’hi ressonen les seues cançons, i no puc evitar de somriure alhora que em sent envaïda d’una profunda tristor. Ara fa vint anys de la seua mort, però ja en deu fer vora quaranta que el vaig descobrir. Recorde vagament, allà pels anys 70, en vida de Franco, la que crec que devia ser la primera vegada que va vindre a Ontinyent, portat pel Cine Club Utiye o, potser, per la llibreria Bastida. Havia d’actuar un diumenge de matí al centre parroquial La Niñez (cal llegir ‘La Nyinyés’) amb permís del senyor rector de Sant Carles. Algú m’havia encomanat uns dies abans que portara a l’ajuntament un sobre ple de fulls amb els textos de les cançons a interpretar, perquè passaren la censura pertinent. Aquell sobre va retornar amb la majoria de les lletres ratllades amb roig. Només quatre o cinc de les lletres van passar l’examen. Aquell diumenge de matí, un reduït nombre d’espectadors ens atrevírem a acudir a La Niñez. Dins, a l’escenari, una esmorteïda llumeneta il·luminava aquell homenet de semblant fosc i trist i el guitarrista que l’acompanyava en les cançons permeses, les quals aniria repetint una vegada i una altra fins donar cobertura a la durada d’un concert a l’ús. El panorama era bastant desolador, però tan punt Ovidi començà a cantar (cal dir que sense cap amplificació), per a mi es va fer la llum. I és que em vaig enamorar de la seua veu nua.
Sempre he tingut debilitat per les veus i he sabut trobar en algunes d’elles una capacitat de seducció o, allò que jo en dic ‘l’eròtica de la veu’. La d’Ovidi tenia eixes característiques tímbriques: un color vocal dens, càlid, profund, vellutat, intens en aquell cos tan menut; però, a més, la seua línia vocal, les inflexions i accents, els matisos, les pauses… la dotaven d’una gran força expressiva i comunicativa. I d’aquesta manera, la paraula arribava al nostre intel·lecte amb tota la dimensió. Provocava tantes emocions! Jo, a això li dic Art, així, amb majúscula.
No va ser aquell l’únic descobriment: Estàvem en un país que ens amagava la nostra història i falsejava l’altra, que prohibia la llengua i ens feia estudiar poetes com Góngora o Espronceda. País on allò més paregut a la cançó protesta (caldria dir ‘protesta oficial’?) era un grup anomenat Los Sírex cantant allò de ‘Si yo tuviera una escoba cuantas cosas barrería’ (textualment, ‘barrería el dinero y las cosas sucias’). Bé, doncs en aquell micro-país anomenat La Niñez ens cantaria en la nostra llengua, amb versos dels nostres poetes innominables, dient-nos veritats com a punys amb lletres que deien sense dir, perquè es poguera dir sense que t’atrapés la fera ferotge (‘les formigues són com uns punts suspensius que no diuen el que dius’… ).
La veu del poble, com l’anomena David Mira, ens va deixar una profunda empremta. A mi i a tants altres. Per això, Ovidi, divendres vull cantar-te per valencianes, el cant del poble, aquell cant que naix del cor. I dir-te:
Fa vint anys que fas vacances,
Però mai ens has deixat.
Que les cendres que escamparen
En Mariola han arrelat
Omplint de flors les comarques .
13.5.15
PROPOSTA DE SOPAR I JAM POST-OVIDI
Després de l'acte d'homenatge vos proposem acomboiar-nos a sopar a la Fundació Salvador Mollà.
Teniu dues opcions:
1. SENSE ENTREPÀ: beguda, amanides, picadeta i postres. 5 euros
2. AMB ENTREPÀ: entrepà, beguda, amanides, picadeta i postres. 8 euros.
1. SENSE ENTREPÀ: beguda, amanides, picadeta i postres. 5 euros
2. AMB ENTREPÀ: entrepà, beguda, amanides, picadeta i postres. 8 euros.
Cal que reserveu a valldalbaida@acpv.cat o al 962383751 - 664681591, abans de dijous al migdia.
Després del sopar podrem seguir amb la cançó ovidiana amb les aportacions que hi feu.
L'ARTICLE DE DIMECRES PER DÈLIA CELADA
L'OVIDI EN ELS MÚSICS D'ARA
Quan jo vaig nàixer, l’Ovidi ja era gran i
diuen que va ser quan va decidir de fer les vacances permanents,
marcades per la malaltia fins el dia de la seua mort. Unes vacances
merescudes, si tenim en compte que viure contracorrent desgasta i crema
alhora que nodreix. Potser si l’Ovidi Montllor i Vicent Andrés Estellés,
que sembla que havia arribat a esciure tenint en compte la seua música,
alçaren l'ull del terra, els sorprendria veure que els que resistim i
creixem a contracorrent, encara vivim com si estiguérem a l’España Una
Grande i Libre, va com va. O potser somriurien si observaren que són un
de tants i tants motius per tenir motius de fer art, de fer música
protesta, de ser autocrítics.
A l’Ovidi no el vaig conèixer per cap mitjà que no fos el de la veu del poble. La seua lluita i treball van estar silenciats, anul·lats mentre vivia i després de la seua mort. Malgrat això, a mesura que anava creixent, anava apropiant-me del seu missatge gràcies a les festes tradicionals populars del País Valencià, gràcies als músics que mantenien viu el seu discurs. Fins al punt de legitimar els joves músics que gràcies a aquests referents es van creure capacitats per crear grups. Kaoba, sense anar més lluny, grup de música de mestissatge ontinyentí al qual jo pertany , és l’exemple del grup de joves que naix per necessitat d’expressar mitjançant la música tot allò que havíem mamat a casa nostra.
L’artista, el cantant i el pallasso, no se quina retribució rebrà per tot allò que va llaurar, preparant el terreny a tota aquesta amalgama de noves cançons. El que sé, és que els músics d’avui gaudim d’un panorama musical on, en la mesura de les nostres possibilitats, la llengua, el missatge crític i la conscienciació són els eixos a partir dels quals anem creixent fins i tot fora del context de les festes populars als pobles de la nostra terra. No deixe de tindre al cap els companys d’El Diluvi, ja que no fa ni una setmana que presentaren el seu nou disc ‘Alegria’, un grup de mestissatge on l’Ovidi no va ser sols un referent. Els grups de música del País Valencià prompte adquiriran la major diversitat d’estils congregats a la mateixa terra. És per això, perquè estem a la mateixa terra, hem begut de les mateixes fonts i naixements i és gratificant veure’ns créixer junts, aprendre uns dels altres i vertebrar un teixit fort i resistent.
De la mateixa manera, continuarem treballant sense aturar-nos per respectar les nostres arrels, reconstruint, tenint com a pilars l'autogestió i l’autodeterminació, els nostres costums i tradicions. Com diu al poema 'Amor Infinit':
Infinitament lluny de tu,
mai no en tindria prou.
A l’Ovidi no el vaig conèixer per cap mitjà que no fos el de la veu del poble. La seua lluita i treball van estar silenciats, anul·lats mentre vivia i després de la seua mort. Malgrat això, a mesura que anava creixent, anava apropiant-me del seu missatge gràcies a les festes tradicionals populars del País Valencià, gràcies als músics que mantenien viu el seu discurs. Fins al punt de legitimar els joves músics que gràcies a aquests referents es van creure capacitats per crear grups. Kaoba, sense anar més lluny, grup de música de mestissatge ontinyentí al qual jo pertany , és l’exemple del grup de joves que naix per necessitat d’expressar mitjançant la música tot allò que havíem mamat a casa nostra.
L’artista, el cantant i el pallasso, no se quina retribució rebrà per tot allò que va llaurar, preparant el terreny a tota aquesta amalgama de noves cançons. El que sé, és que els músics d’avui gaudim d’un panorama musical on, en la mesura de les nostres possibilitats, la llengua, el missatge crític i la conscienciació són els eixos a partir dels quals anem creixent fins i tot fora del context de les festes populars als pobles de la nostra terra. No deixe de tindre al cap els companys d’El Diluvi, ja que no fa ni una setmana que presentaren el seu nou disc ‘Alegria’, un grup de mestissatge on l’Ovidi no va ser sols un referent. Els grups de música del País Valencià prompte adquiriran la major diversitat d’estils congregats a la mateixa terra. És per això, perquè estem a la mateixa terra, hem begut de les mateixes fonts i naixements i és gratificant veure’ns créixer junts, aprendre uns dels altres i vertebrar un teixit fort i resistent.
De la mateixa manera, continuarem treballant sense aturar-nos per respectar les nostres arrels, reconstruint, tenint com a pilars l'autogestió i l’autodeterminació, els nostres costums i tradicions. Com diu al poema 'Amor Infinit':
Infinitament lluny de tu,
mai no en tindria prou.
12.5.15
L'ARTICLE DE DIMARTS PER JORDI OVIEDO
Amb motiu de l'Homenatge Popular a Ovidi Montllor que tindrà lloc aquest divendres 15 de maig, publicarem, en col·laboració amb VilaWeb Ontinyent
un article d'opinió on diverses personalitats de la comarca, oferiran
la seua particular visió sobre l'Ovidi. Hui, dimarts continuem amb un article de Jordi Oviedo
Si repassem la discografia musical de l’alcoià, sembla que els textos d’Estellés hagueren estat escrits per a la veu d’Ovidi. Una veu de melangia, de tristesa amarga, alhora que irònica, com és la d’Ovidi Montllor, resultà perfecta per cantar l’ambient dur de la postguerra valenciana, la repressió, però també els moments d’intimitat salvatge que caracteritzen bona part dels poemes estellesians dels anys cinquanta, com ‘Els amants’, de Llibre de Meravelles o el poema XXII, ‘Una escala qualsevol’, d’Hotel París, entre més.
Així mateix, la versió discogràfica, excel·lent, de Coral Romput, de ‘La clau que obri tots els panys’, feta per Ovidi Montllor i Toti Soler, mereixeria un comentari a banda per la captació, una vegada més, del sentit i la interpretació de les paraules d’Estellés, qui mostra una mena de Divina Comedia d’una València concreta, com ha estat assenyalat.
Sense ànim de ser exhaustiu, destaquem també la versió musicada de dos poemes del llibre Xàtiva (1981), coneguda com a ‘M’aclame a tu’. De nou, es detecta la captació de l’essència del poema: la pertinença íntima a un territori esdevé arrel i paisatge i s’amplifica per la veu d’Ovidi Montllor, que es converteix en la veu del país.
Un país que Estellés descriu i passa pel seu sedàs en Mural del País Valencià, la dedicatòria del qual, per cert, s’adreça a Ovidi Montllor, on podem trobar-hi diversos poemes sobre l’alcoià. Destaquem el poema en tres parts dins Odes temporals (MPV, vol. III), amb un títol ben aclaridor: ‘Homenatge, indignament precipitat, fet en vers i en prosa, a un germà, a un amic, a un company: Ovidi Montllor’.
Però, a sota de la relació creativa entre ambdós personatges i els diversos sentits d’aquesta, s’hi pot intuir un tracte personal sincer, basat en un mateix sentiment d’enyor, diguem-ne d’un desfici no resolt. D’aquesta manera, potser hauríem de parlar del motor de la creació, d’allò que mou els éssers humans a voler dir alguna cosa de manera personal, a la recerca d’un espai on trobar-se i que es converteix, en el cas d’aquests creadors, en un territori comú i profitós per a les dues parts.
Una anècdota que mostra la intensitat d’aquesta relació personal ens la facilita la família del poeta de Burjassot: al sofà del menjador de casa, no era estrany que Ovidi Montllor passés la nit, arrupit davall d’una manta. Al matí, el respecte d’Ovidi per Isabel, l’esposa d’Estellés, era gran; no és d’estranyar, doncs, que l’alcoià posés veu també al poema ‘Sonata d’Isabel’.
Per completar un breu retrat d’aquests personatges, se’ns mostra un fragment d’un article publicat a Las Provincias –a l’etapa de la denominada ‘primavera’ del diari…– on hi treballava Estellés, pertanyent a la secció ‘Els dies que fan camí’, del 21 de gener de 1975:
‘Ovidi Montllor.- Avui m’ha telefonat l’Ovidi. L’Ovidi, telefònicament, té una d’aquelles veus dolces i agrunsadores, contràriament a la veu que té quan canta i quan recita. Em diu que ve a València i que hem de dinar junts i que hem d’actuar junts. Bé, d’acord. Li torne a donar l’enhorabona pel seu darrer disc. Em pregunta, tímidament, si m’ha agradat la versió d’Els amants’. Estic a punt de qualificar-lo de lladre. Se m’ha apropiat, se m’ha engolit, literalment, el poema: se l’ha endut per sempre. Li done les gràcies. El meu poema es troba en bones mans, en bona veu: en la millor veu. Admirable aquest Ovidi que ara ha cantat Alcoi! (Ara? Duu segles i més segles cantant-lo!) (Mansanet, V., ed., 2003, Obra periodística. Vicent Andrés Estellés, pàg. 237, Paiporta, Denes.)’
El gest, el to, ‘l‘apropiació’ general que fa Ovidi Montllor de les obres d’Estellés irritaren, irònicament, el poeta de Burjassot, tal com apareix en les línies prèvies.
Un altre document que mostra la relació intensa entre Ovidi Montllor i el poeta de Burjassot és el que acaba de publicar-se amb el títol ‘Antoni Miró’ (Paiporta, Denes). Es tracta d’un llibre de prosa memorialística i poètica d’Estellés on es fa referència a diferents episodis político-culturals pels volts de 1973. Estellés i Montllor, acompanyats per l’artista alcoià Antoni Miró i la seua companya Gabi, qui els hostatgen a Altea, participen en diferents recitals a Alcoi, Alacant i altres poblacions. Entre línies, de nou, es pot llegir la complicitat i el gest –poètic i també polític– compartits per unes persones acostumades al treball, a la lletra diària i a la descoberta d’un temps que s’estava forjant i que ells ajudaren a bastir.
En definitiva, ens trobem amb dos obrers de la paraula –fent al·lusió a la darrera biografia elaborada per Jordi Tormo: Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula (Carcaixent, Sembra)–, de la paraula musicada i de la música feta poema. Aquesta relació, pel que podem llegir i deduir, degué ser ‘com un ball’, en paraules d’Estellés musicades per Ovidi –i fa ben poc per El Corredor Polonés! –, és a dir, una relació personal i creativa amb ‘savis girs, sense pressa’: com el regust que deixen les obres clàssiques, que perduren en el temps i milloren amb el pas dels anys, com és el cas de l’obra d’aquests dos ‘homenots’ que ara ens ocupen.
Dos obrers de la paraula: Ovidi Montllor i Vicent Andrés Estellés
A hores d’ara, podem dir que el tàndem Ovidi Montllor i Vicent Andrés Estellés esdevingué una unió quasi perfecta entre lletra i música, entre paraula escrita i paraula dita: poesia, en definitiva.Si repassem la discografia musical de l’alcoià, sembla que els textos d’Estellés hagueren estat escrits per a la veu d’Ovidi. Una veu de melangia, de tristesa amarga, alhora que irònica, com és la d’Ovidi Montllor, resultà perfecta per cantar l’ambient dur de la postguerra valenciana, la repressió, però també els moments d’intimitat salvatge que caracteritzen bona part dels poemes estellesians dels anys cinquanta, com ‘Els amants’, de Llibre de Meravelles o el poema XXII, ‘Una escala qualsevol’, d’Hotel París, entre més.
Així mateix, la versió discogràfica, excel·lent, de Coral Romput, de ‘La clau que obri tots els panys’, feta per Ovidi Montllor i Toti Soler, mereixeria un comentari a banda per la captació, una vegada més, del sentit i la interpretació de les paraules d’Estellés, qui mostra una mena de Divina Comedia d’una València concreta, com ha estat assenyalat.
Sense ànim de ser exhaustiu, destaquem també la versió musicada de dos poemes del llibre Xàtiva (1981), coneguda com a ‘M’aclame a tu’. De nou, es detecta la captació de l’essència del poema: la pertinença íntima a un territori esdevé arrel i paisatge i s’amplifica per la veu d’Ovidi Montllor, que es converteix en la veu del país.
Un país que Estellés descriu i passa pel seu sedàs en Mural del País Valencià, la dedicatòria del qual, per cert, s’adreça a Ovidi Montllor, on podem trobar-hi diversos poemes sobre l’alcoià. Destaquem el poema en tres parts dins Odes temporals (MPV, vol. III), amb un títol ben aclaridor: ‘Homenatge, indignament precipitat, fet en vers i en prosa, a un germà, a un amic, a un company: Ovidi Montllor’.
Però, a sota de la relació creativa entre ambdós personatges i els diversos sentits d’aquesta, s’hi pot intuir un tracte personal sincer, basat en un mateix sentiment d’enyor, diguem-ne d’un desfici no resolt. D’aquesta manera, potser hauríem de parlar del motor de la creació, d’allò que mou els éssers humans a voler dir alguna cosa de manera personal, a la recerca d’un espai on trobar-se i que es converteix, en el cas d’aquests creadors, en un territori comú i profitós per a les dues parts.
Una anècdota que mostra la intensitat d’aquesta relació personal ens la facilita la família del poeta de Burjassot: al sofà del menjador de casa, no era estrany que Ovidi Montllor passés la nit, arrupit davall d’una manta. Al matí, el respecte d’Ovidi per Isabel, l’esposa d’Estellés, era gran; no és d’estranyar, doncs, que l’alcoià posés veu també al poema ‘Sonata d’Isabel’.
Per completar un breu retrat d’aquests personatges, se’ns mostra un fragment d’un article publicat a Las Provincias –a l’etapa de la denominada ‘primavera’ del diari…– on hi treballava Estellés, pertanyent a la secció ‘Els dies que fan camí’, del 21 de gener de 1975:
‘Ovidi Montllor.- Avui m’ha telefonat l’Ovidi. L’Ovidi, telefònicament, té una d’aquelles veus dolces i agrunsadores, contràriament a la veu que té quan canta i quan recita. Em diu que ve a València i que hem de dinar junts i que hem d’actuar junts. Bé, d’acord. Li torne a donar l’enhorabona pel seu darrer disc. Em pregunta, tímidament, si m’ha agradat la versió d’Els amants’. Estic a punt de qualificar-lo de lladre. Se m’ha apropiat, se m’ha engolit, literalment, el poema: se l’ha endut per sempre. Li done les gràcies. El meu poema es troba en bones mans, en bona veu: en la millor veu. Admirable aquest Ovidi que ara ha cantat Alcoi! (Ara? Duu segles i més segles cantant-lo!) (Mansanet, V., ed., 2003, Obra periodística. Vicent Andrés Estellés, pàg. 237, Paiporta, Denes.)’
El gest, el to, ‘l‘apropiació’ general que fa Ovidi Montllor de les obres d’Estellés irritaren, irònicament, el poeta de Burjassot, tal com apareix en les línies prèvies.
Un altre document que mostra la relació intensa entre Ovidi Montllor i el poeta de Burjassot és el que acaba de publicar-se amb el títol ‘Antoni Miró’ (Paiporta, Denes). Es tracta d’un llibre de prosa memorialística i poètica d’Estellés on es fa referència a diferents episodis político-culturals pels volts de 1973. Estellés i Montllor, acompanyats per l’artista alcoià Antoni Miró i la seua companya Gabi, qui els hostatgen a Altea, participen en diferents recitals a Alcoi, Alacant i altres poblacions. Entre línies, de nou, es pot llegir la complicitat i el gest –poètic i també polític– compartits per unes persones acostumades al treball, a la lletra diària i a la descoberta d’un temps que s’estava forjant i que ells ajudaren a bastir.
En definitiva, ens trobem amb dos obrers de la paraula –fent al·lusió a la darrera biografia elaborada per Jordi Tormo: Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula (Carcaixent, Sembra)–, de la paraula musicada i de la música feta poema. Aquesta relació, pel que podem llegir i deduir, degué ser ‘com un ball’, en paraules d’Estellés musicades per Ovidi –i fa ben poc per El Corredor Polonés! –, és a dir, una relació personal i creativa amb ‘savis girs, sense pressa’: com el regust que deixen les obres clàssiques, que perduren en el temps i milloren amb el pas dels anys, com és el cas de l’obra d’aquests dos ‘homenots’ que ara ens ocupen.
Jordi Oviedo Seguer
11.5.15
INTERCANVI DE ROBA
Estenies la roba al terrat
i el teu braç tan rodó regalava;
als teus peus s'eixamplava el regal,
cada perla als rajols s'estirava.
i el teu braç tan rodó regalava;
als teus peus s'eixamplava el regal,
cada perla als rajols s'estirava.
Joan Salvat-Papasseit
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Vestit d’algues, or i escata,
J.V Foix
INTERCANVI DE ROBA
Diumenge 17 de maig a les 19h a Ca la Mera
Intercanviar roba és una proposta de consum conscient i responsable. Es tracta de no llençar la roba que no ens serveix i intercanviar-la per peces d'una altra persona. El sistema és molt senzill; deixes la roba que ja no utilitzes i agafes altra que t'agrade.
Una de les activitats quotidianes més fomentades és anar a comprar. Poques vegades, però, ens parem a pensar en les conseqüències que tenen per al medi ambient i per a la societat la producció i comercialització d'allò que adquirim. Així mateix, la indústria de la moda, el calçat i el material esportiu és un negoci que està en mans de comptades empreses i multinacionals. Per això, lluny de ser un motor de desenvolupament, la indústria tèxtil s'ha convertit en una font de precarietat en molts punts del planeta.
Intercanviar roba et permet vestir:
1. barat. No gastaràs ni un euro.
2. sostenible. No llances ni compres. Reutilitzes la roba.
3. creatiu. Podràs trobar peces de roba exclusives lluny de les homogeneïtzadores modes imperants de temporada.
4. amigable. A l'intercanvi coneixeràs gent que pensa com tu i actua com tu, tota una possibilitat d'augmentar el teu grup d'amistats!
Pots aportar roba d'home, de dona, de xiquets i xiquetes, de nadons, sabates, bijuteria, bosses, fulards, xals...
T'esperem!
Et deixem aquest documental CHINA BLUE, on es posa de manifest les condicions de treball del mercat de la roba
China Blue from Victoria Utopian on Vimeo.
Et deixem aquest documental CHINA BLUE, on es posa de manifest les condicions de treball del mercat de la roba
China Blue from Victoria Utopian on Vimeo.
L'ARTICLE DE DILLUNS PER DAVID MIRA
Amb motiu de l'Homenatge Popular a Ovidi Montllor que tindrà lloc aquest divendres 15 de maig, publicarem, en col·laboració amb VilaWeb Ontinyent un article d'opinió on diverses personalitats de la comarca, oferiran la seua particular visió sobre l'Ovidi. Hui, dilluns inaugurem aquests secció amb l'article inèdit de David Mira.
Descripció
d'una involució - de por...
(sempre
prèvia – i repetida)
I açò
també requereix una explicació prèvia (no, repetida no: no patiu). I amb
l'explicació, la descripció de la interpretació d'una cançó d'Ovidi Montllor (
i tan descriptives que eren les cançons interpretades -i teatralitzades- per
ell...). La cançó: 'Una de por (recontraestrena)' la va escriure i
musicar en 1976, quan tots pensaven que allò, aquell malson dels anys
foscos passats, havia quedat superat (per la història i pel calendari) i tothom
vivia una espècie d'eufòria -bé: amb excepcions- i hi havia una certa esperança
transicional, i la gent major s'ho mirava posant peus de plom, tot i que
amb una certa il·lusió; però la gent jove... ah!, la gent jove que havia viscut
els suficients anys per a veure les últimes cuades bestials de la dictadura,
estava en plena ebullició! I , pels qui us ho vàreu perdre: aquesta cançó -i un
bon grapat d'altres semblants o més dures- fou gravada en febrer de 1977 durant
una actuació a Barcelona i, tot eixe recital, va constituir el disc 'De
manars i garrotades' (l'únic disc
que gravà en directe després del que féu a l'Olympia de París, poc més d'un any
abans), i l'Ovidi Montllor, amb l'inseparable Jordi (Toti) Soler a la guitarra,
Carles Boldori a la guitarra i xarango, i Jordi Sarraute al contrabaix, van
anar fent una gira durant el 77 i el 78 per molt llocs i, en la primavera de 1978,
van fer un recital, per a mi impressionantíssim, al saló d'actes de l'Institut
'l'Estació' d'Ontinyent (que aleshores era simplement 'l'institut de
batxillerat', o per a tothom: 'l'Institut') . I allò va seer...! és un dels
records més bons que tinc de la naixent democràcia pre-constitucional, jo que
acabava de tornar de la puta 'mili' i ja no estava per a anar a
instituts, però sí per a sentir-me en plena forma, abans de fer els 23 anys, i
amb tota la militància feta un 'comboi' conjunt amb molta altra gent més o
menys jove...
Una altra 'explicació' prèvia
important: la multitud de gent que omplíem de gom a gom aquell saló d'actes el
dia d'aquell inoblidable recital, i que vam fruir i gaudir i disfrutar i quasi
coprotagonitzar l'experiència, tothom tenia clar més o menys que aquella cançó
-que sobre aquell escenari es va fer tan visual- era la teatralització d'una
pel·lícula de por (que, a més, s'havia 'reestrenat' moltes vegades) que venia a
representar o parodiar el procés –tan habitual en aquestes terres ibèriques-
d’un colp d’estat o d'una involució a càrrec de les nostres entranyables
'forces fàctiques'... Bé: sí, però no exactament. Matisos importants: me'ls va
donar uns anys després el propi Ovidi (amb qui ja compartia, de tant en tant,
trobades amicals); ell mateix m'ho va suggerir, quan recordàvem aquell disc, i
aquells recitals, i aquella cançó exactament: « A que tu també vas prendre
aquella cançó-descripció-pel·liculera com la seqüència d'un típic colp d'estat,
però militar?» I jo: home..., eixa era la pel·lícula de por que tots temíem
en aquells anys... i tu ja ho vas preveure o pronosticar o 'profetitzar' en
aquella lletra-interpretació, no...?; perquè hem passat eixe 23-F d'opereta,
però que podria haver... «Bé, es pot prendre així també; però el que jo
'visionava' i volia fer visionar -això sí, divertint-nos tots molt- era una
involució més certa en la història i més subtil i perillosa; un 'colp de mà',
sí, però de les 'forces fàctiques' que realment manen: les forces econòmiques:
el Gran Capital, representat sempre pels més poderosos, ajudats, si cal, pels
més perillosos...». Més o menys, la involució que realment va pronosticar
l'Ovidi és com la que ara vivim.
I en la descripció, sobre
l'escenari... il·luminant tremolosamenntt i, de vegades, llum forta/llum
decreixent... La veu de l'Ovidi xiuxiuejant, pujant, baixant, arrapaant-se... cridant,
callant de sobte, deixant pas al contrabaix que el mestre-intèrpret Jordi
Sarraute, fent carasses i movent-se en postures inversemblants.. .acompanya el
so greu, fooosc, xirrianttt i, de sobte, colps, segons avança o es para la
narració; la guitarra del Toti, absolutament emmotllada a la veu de l'Ovidi; la
guitarra del Carles Boldorri fent-se ressò i doblant-pujant-baixant el to
segons convinga i, de tant en tant, el xarango fent sorolls inquietants...
L'escenari, al pati de butaques... sembla el d'un cine Patronato tenebrós
i ple alhora de rises i complicats amb l'ambient que es crea... en una
pel·lícula de poor...
Imagineu-vos: la clàssica nit plujosa
enmig de la foscor i la boscúria, amb ombres allargades de grans bancs pertot
arreu. Fot un fred que pela, i el vent de l'especulació fa que les fulle$
caiguen i... l'udool dels llops -ens tenen envoltats!- fent-nos 'ofertes'
d'inversions, de 'sub-primes', de preferents, de dipòsits (de
cadàvers?)... I de sobte, una llumenà, -i enmig del llamp passa una
sardina perdudeta- acompanyada d'alguna
veu profètica: «nooo compreuu!, iinvertiuuu en...», i res, s'ha fet fosc altra
volta... i és que per damunt nostre volen figures enmig de l'ombra que...
que persegueixen... la Democràcia!,
collons, tan jove i tan templà...!, i ja té darrere tota la colla de
'procuradors', polítics d'ocasió, agents immobiliaris sense normes clares...
D'ahí a la dictadura altra volta!; no-xe-noo!; que-síii!; recoi, és de veres, a
mon pare ja li han dit que això dels pisos i els de la bankiandcompany no duen les intencions
clares... Ei!, pos hem d'ajudar la xicona! I el mal oratge que no para.
Plou, rellampega, i quan es fa clar, algú veu un espectree de Frank-oh!, que se
li agarra com una llepassa...! Ieh, tiooss!: aixòo és unn vvampirrrtt...! En
efecte, unes figures fosques, lletges com hipoteques, van revoltejant -i amb
tant força que fins i tot les grans fàbriques van caient-_ _ _ i entremig de la
fumaguera, apareixen els terribles sombis de la Xuclafort, xorrantsang i
penjolls de tèxtils no homologats, i amb
parts de l'ossamenta a la vista, inclús alguns ferros endoblegats dels
encofrats, que els usen com a amenaça i, entre la visió apocollonalíptica,
una espècie de boato d'ultratomba, i semblen somriure... però, quan
s'acosten, se'ls veuen les dents llarguíiisssimes, els ulls com si foren d'ET,
que tot ho localitzen, 'gestionen', li posen preu -primer t'ho compren i
després t'ho vénen amb interessos llunàtics- i amb els diiitts, més llargggss
encara, assenyalen els punts on s'ha de xuplar... i per allí et trauen la
saaangg! Maare, taape'mmm!
Ja s'acaba?, ja s'acabaa...? 'Spera-spera't'
un poc -i trau-me la mà de les cuixes!- i, a la pantalla, a l'escenari i al
pati de butaques, tot comença a rebolicar-se...; i comencen a passar polis amb
llumenetes i darrere vénen dos 'goril·les' -vull dir, que vénen a dos a dos- i
apareix el Govern, per fi!, i diu que allò no és res, que la culpa la tenen els
que no els han votat... Però a qui? A un dels dos-en-uno, coi!: el
PePé-PeSé...! I a 'ella', la rescaten? Ui, no hi haurà més remei: però primer
els sectors més delicats, els financers, i la Prima-de-Riesgo...! (que
també és una gran protagonista): hi ha que calmar els Mercats! I eixos qui
són...? Que no veieu quina pinta tan terrorífica que fan? Pe-però... i a nnossalttress...
qui ens calma? Isquen, isquen d'ací, i firmen açò, açò i açò...; bé, nosaltres
ho acabarem de gestionar amb el BCE, el FMI, la EU, vull dir la UE, el
Bundestag i el Deustchebank... I d'ací a no res, haurem fer els Retocs,
Reajustos i Re... Redéu!, què passa ara? Contesta algú -que resulta que sabia
tot lo que passaria, i ens estava
vigilant per darrere, pa que no mos agarre res- i eixe va i diu
que s'ha tallat, que s'ha cremat, i que hi ha una plaga de joves
indignats-amb-no-sé-qui que, que... envien la poli, i facen el favor
d'acabar les reformes eixes, a vore si ens ho traiem dels dits!
Total, eixim del cine, i resulta que
allí fora fa més fred encara, trona i apedrega, està ple de gent plorant, que
diu que no troben la casa i que els han 'despedit'... Però... l'han rescatada?
Ai, sí, fillets, sí! I ara vos tocarà a vosaltres... I de sobte, tots d'adonen
que els han furtat la cartera! I que està agarrant-los una xirimpel·la
com als de la pel·li... Va, va!, això són imaginacions vostres! D'ara endavant,
res de cinema! Però, com s'acaba? Això ja no vos ho contarem a vosaltres... o
als vostres descendents-he-heee-he-hee-heee! I mires aquells ulls... i te
n'adones que li has venut l'ànima al Diable... i no saps on anar... i, i... al
remat, t'ajuntes a una mani de sombindignats, i... i... ens cau
el món damunt.
(agost-setembre
2012)
David
Mira
inèdit
7.5.15
UNA COMARCA, UNA FORÇA. EL DOCUMENTAL SOBRE LA PLANTA DE RESIDUS ANIMALS A LA VALL D'ALBAIDA
Ací vos deixem el documental d'Anmorsígol sobre la Planta de Residus Animals a la Pobla del Duc. Un treball doblement bo: el treball documental i la lluita ciutadana!
AMB QUI I DE QUÈ PODREM GAUDIR A L'HOMENATGE A OVIDI?
L'Homenatge Popular a Ovidi Montllor és una proposta per recordar la figura de l'alcoià al vintè aniversari de les seues vacances.
Aquestes són les persones que donaran forma a aquest acte:
Aquestes són les persones que donaran forma a aquest acte:
Gent del Desert, amb la Cançó del Suburbi
Carles Enguix, amb Va com va
L'alè de la fera, amb la seua tradicional mirada performàtica.
Consol Rico, a la veu, i Maribel Collado, Maru Micó i Jesús Barranco als instruments.
L' Àngel Furtiu i els Trileros. Amb Pau Urenya, Camilio Gonzàlez, Xavo i Víctor.
David Mira i Josep Sanchis, amb la seua mirada pròpia de l'Ovidi.
CEIP Lluís Vives, amb la direcció de German Ferri
Mara Vicent i Josep Andrés, un recital a dues veus.
Ricard Sanchis, veu i posada en escena d'Una nit a l'Òpera
Pepe Ferre, amb Els Dimonis
Jordi Tormo, autor del llibre, Ovidi Montllor, un obrer de la paraula, qui recitarà lletres inèdites, incloses al seu llibre.
Néstor Bernabeu i Joel Bernabeu, des d'Aielo de Malferit
Joan Valls, músic i cantant, qui dedicarà una cançó pròpia a l'Ovidi.
Xiquets i xiquetes del taller de manualitats de Pura:
Maria Gómez Jordà
Aitana Silvestre Úbeda
Alexia Huelves Donat
Marina Gramage Torró
Dani Coll Torrent
Laura Blasco Martínez
Jéssica Jordan Ballesteros
Maira Tolsà Calatayud
Víctor Soler de San Pastor
Iris Garcia Carreño
Carles Enguix, amb Va com va
L'alè de la fera, amb la seua tradicional mirada performàtica.
Consol Rico, a la veu, i Maribel Collado, Maru Micó i Jesús Barranco als instruments.
L' Àngel Furtiu i els Trileros. Amb Pau Urenya, Camilio Gonzàlez, Xavo i Víctor.
David Mira i Josep Sanchis, amb la seua mirada pròpia de l'Ovidi.
CEIP Lluís Vives, amb la direcció de German Ferri
Mara Vicent i Josep Andrés, un recital a dues veus.
Ricard Sanchis, veu i posada en escena d'Una nit a l'Òpera
Pepe Ferre, amb Els Dimonis
Jordi Tormo, autor del llibre, Ovidi Montllor, un obrer de la paraula, qui recitarà lletres inèdites, incloses al seu llibre.
Néstor Bernabeu i Joel Bernabeu, des d'Aielo de Malferit
Joan Valls, músic i cantant, qui dedicarà una cançó pròpia a l'Ovidi.
Xiquets i xiquetes del taller de manualitats de Pura:
Maria Gómez Jordà
Aitana Silvestre Úbeda
Alexia Huelves Donat
Marina Gramage Torró
Dani Coll Torrent
Laura Blasco Martínez
Jéssica Jordan Ballesteros
Maira Tolsà Calatayud
Víctor Soler de San Pastor
Iris Garcia Carreño
Els alumnes de l'IES Josep Segrelles, amb la col·laboració de Xeles Tortosa, estan elaborant l'escenografia per a l'ocasió. Aquestes són les fotos de la posada en marxa:
Tota la informació actualitzada a Facebook
Ací podeu consultar tot el projecte des del seu inic.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)