En aquesta edició hem d'agrair la col·laboració de la gent de la Torreta, de l'Ajuntament de Bocairent i de la Fundació Salvador Mollà.
Fins a la pròxima!
Dijous 5, Espai ecosocial la Torreta:
Nit obscura, en
l’hort, mosquits i menjar per
escoltar el riu,
brollant l’aigua mentre observe els teus ulls
blaus eren els seus
ulls com el cel que estava
mirant una vesprada
d’estiu en la platja a on
et recordava la teua
tendresa.
La nit i estes
paraules a la Torreta, esta nit d’estiu queden
com la mel seria per
sempre si en compte d’ara
fora sempre, no
existeix, de vegades i, tal vegada, a voltes,
una mica, de tot, de
pols, de res, esperant
la matinada.
Desperten amb
alegria
per a veure un nou
dia
ple d’aventures
no deixes d’escapar.
D’escapar dels
calabossos lúgubres i pestilents de la fi
del goig, em trac
algo bo de la butxaca, esperant el comboi durant tota
la setmana, perquè
la pena s’esvaeix
com divagacions
d’una mateixa,
com fum que surt pel
cul en forma
de pet malolent, que
a ningú que li passe, però millor pensar
en papallones,
mosques, mosquits, varen fer tots
una festa.
La Vall,
blanca, en què
vivim,
junts al mes de
novembre
o desembre o gener
fa el mateix
fred ha quedat en el
passat
ara disfrutem del
calor, plutja
caiguda en la tardor
guardada com si fós
un tresor que solament
pugues obrir tu la
porta dels meus
somnis abans
d’arribar a la
nit fosca.
Els cabells i els
ocells volen en companyia
del vent, vent,
aigua, foc això és el que
pinet i pinot,
pinassa i carabassa.
Alça’t, de nit, i
escolta el carrer
mut de sorolls, amb
l’aire
net.
Amb l’aigua
pel cos
regalla pels pits
i per la zona
prohibida del teu
cos
cos trabucat
d’insana lluentor.
Dijous 12, Placeta de Sant Vicent:
Dijous 19, Fundació Salvador Mollà:
Respostes d’un
amarg rebuig
reclament i
reclamen; i de profit algo trauen?
Altra paraula no cal
per a expressar aquesta emoció
intensa, cubista,
futurista i astringent, baix la
sensació, sensació
molt gran i bonica
a la vora del riu,
el meu cor viu.
Des de lluny,
sentiments encontrats, passats, presents i futur.
L’amor és
present. Però és clar…. Està fet del passat
i passat amagat, que
sempre, sempre acaba esclatant
en la vida de
tothom!!! Arrea pel món, amb
convicció de
l’horitzó, que serà, però t’ho
creus i arrees….
Arrees fins
a l’horta a collir
les prunetes
per a regalar a les
xiquetes que canten
i riuen baix la
plutja i juguen i
voten els xarcos.
Xiquetes, gracioses,
boniquetes i vaja el món a
fer punyetes.
Gracioses vetlades
de Racons Poètics compartits.
Pare cel, mare
terra, germana dels dies
i encara que
volgueres venir
n’estaré; perquè
el dol m’ompli
l’ànima per
sortir
fugint. Del sol vaig
sortint
buscant ombres i
arbres baix
sortir, entrar,
eixir, que serà millor?
Millor agafar aquell
croar de granotes que sonorament ens parlen
al riu observe la
calma d’una remor oblidada
i recorde el que
vaig ser i mantinc el què sóc.
Però, aquesta
llargària ens ha deixat sense paraules,
escrites amb passió,
la passió que destil·len els cors
jóvens visquen la
vida en tota la seua
intensitat que el
meu cor en flama
la veu sonora,
música para el alma no se esconde
es así cómo se
siente el cor palpitar davant allò desconegut.
Però si es sent el
cor… és que encara un viu!!!
