Un any més els dijous del mes de juliol ens han servit per sopar amb moltíssima germanor i compartir una bona estona de poesia. La tradicional cita a l'Espai Cultural el Filaner d'Ontinyent, la íntima vetlada a Ca les Senyoretes d'Otos i una nit genial al Monestir del Corpus Christi de Llutxent han conformat els Racons Poètics d'enguany.
Us deixem amb algunes imatges de les tres nits i també amb les poesies col·lectives que van sorgir a Ontinyent i Otos.
Especial menció mereix l'acte a Llutxent, en què recordàrem la figura d'Alfons Roig i el seu llibre Ronda dels veïns de l'ermita i on la companya Almudena Rodríguez va trobar també inspiració per escriure la poesia que enllacem baix del tot.
Dijous 13, Espai Cultural el Filaner:
El riu, lo riu, aquest any baixa,
abundant, escucho la música y duermo
en un lavabo pasaba la vida com cagalló per
sèquia plena d'aigua, sèquia plena de
vida, xe per favor!! això és lo més.
Mort... la granota s'ha mort!!!
Granota... rota la coca, gro-rroc, rroc.
Saps que encara estic ací, però quan me'n vaja
tornaré a córrer nua. Un tricicle
de la mà, enllaçant les nostres paraules
envoltats de cebes, pepinos i anficossos,
amunt i avall trencant els esquemes del temps esfereïdor,
sabent res de res.
Fulles seques, un got de vi, una punyeta
a l'aire veig volar un pàmpol sec
sempre... hi ha poemes que no s'entenen
poema... és allò que encara no he pillat
Mel... dolça com les abelles
mortes les valls que arrosseguen salvatges el teu
alè. Mi casa es bonita y estoy contenta*
etcetera... Bailo por la playa y siento
mi corazón. Toc, toc, toc, si no l'escoltem,
ens buida día al día
y noche trás noche traemos versos al alba
per trobar i no trobar, per anar i tornar
i no tornar, equivocar per la lluita,
empoderar l'esmorzar què hòsties de brunch
L'esmorzar de tota la vida torrà de
xulles de carn tendra, per asegurar-se
el mos.
Dijous 20, Ca les Senyoretes:
A poqueta nit d'estiu comencem aquest poema al peu
d'un campanar vaig decidir tirar-me
amb la immediatesa del desig,
desig de pegar mos a l'entrepà
del carrer, que ens mira, distant,
acostumat com està el transit de vianants
que feu sonar les vostres passes
sobre un asfalt brut i calent
que enyora tornar a ser terra
trepitjada per valents
viatgers del silenci espés de les goteres
antigues les onades eren sempre igual, elles
eren el bategar abans i ara.
Somnis intensos com la picor dels vitets menjats en la nit
lluenta queda l'ànima quan es comparteix amb vosaltres aquestos
raconets.
Dijous 27, Monestir del Corpus Christi:
