Amb motiu de l'Homenatge Popular a Ovidi Montllor que tindrà lloc aquest divendres 15 de maig, publicarem, en col·laboració amb VilaWeb Ontinyent un article d'opinió on diverses personalitats de la comarca, oferiran la seua particular visió sobre l'Ovidi. Hui, dilluns inaugurem aquests secció amb l'article inèdit de David Mira.
Descripció
d'una involució - de por...
(sempre
prèvia – i repetida)
I açò
també requereix una explicació prèvia (no, repetida no: no patiu). I amb
l'explicació, la descripció de la interpretació d'una cançó d'Ovidi Montllor (
i tan descriptives que eren les cançons interpretades -i teatralitzades- per
ell...). La cançó: 'Una de por (recontraestrena)' la va escriure i
musicar en 1976, quan tots pensaven que allò, aquell malson dels anys
foscos passats, havia quedat superat (per la història i pel calendari) i tothom
vivia una espècie d'eufòria -bé: amb excepcions- i hi havia una certa esperança
transicional, i la gent major s'ho mirava posant peus de plom, tot i que
amb una certa il·lusió; però la gent jove... ah!, la gent jove que havia viscut
els suficients anys per a veure les últimes cuades bestials de la dictadura,
estava en plena ebullició! I , pels qui us ho vàreu perdre: aquesta cançó -i un
bon grapat d'altres semblants o més dures- fou gravada en febrer de 1977 durant
una actuació a Barcelona i, tot eixe recital, va constituir el disc 'De
manars i garrotades' (l'únic disc
que gravà en directe després del que féu a l'Olympia de París, poc més d'un any
abans), i l'Ovidi Montllor, amb l'inseparable Jordi (Toti) Soler a la guitarra,
Carles Boldori a la guitarra i xarango, i Jordi Sarraute al contrabaix, van
anar fent una gira durant el 77 i el 78 per molt llocs i, en la primavera de 1978,
van fer un recital, per a mi impressionantíssim, al saló d'actes de l'Institut
'l'Estació' d'Ontinyent (que aleshores era simplement 'l'institut de
batxillerat', o per a tothom: 'l'Institut') . I allò va seer...! és un dels
records més bons que tinc de la naixent democràcia pre-constitucional, jo que
acabava de tornar de la puta 'mili' i ja no estava per a anar a
instituts, però sí per a sentir-me en plena forma, abans de fer els 23 anys, i
amb tota la militància feta un 'comboi' conjunt amb molta altra gent més o
menys jove...
Una altra 'explicació' prèvia
important: la multitud de gent que omplíem de gom a gom aquell saló d'actes el
dia d'aquell inoblidable recital, i que vam fruir i gaudir i disfrutar i quasi
coprotagonitzar l'experiència, tothom tenia clar més o menys que aquella cançó
-que sobre aquell escenari es va fer tan visual- era la teatralització d'una
pel·lícula de por (que, a més, s'havia 'reestrenat' moltes vegades) que venia a
representar o parodiar el procés –tan habitual en aquestes terres ibèriques-
d’un colp d’estat o d'una involució a càrrec de les nostres entranyables
'forces fàctiques'... Bé: sí, però no exactament. Matisos importants: me'ls va
donar uns anys després el propi Ovidi (amb qui ja compartia, de tant en tant,
trobades amicals); ell mateix m'ho va suggerir, quan recordàvem aquell disc, i
aquells recitals, i aquella cançó exactament: « A que tu també vas prendre
aquella cançó-descripció-pel·liculera com la seqüència d'un típic colp d'estat,
però militar?» I jo: home..., eixa era la pel·lícula de por que tots temíem
en aquells anys... i tu ja ho vas preveure o pronosticar o 'profetitzar' en
aquella lletra-interpretació, no...?; perquè hem passat eixe 23-F d'opereta,
però que podria haver... «Bé, es pot prendre així també; però el que jo
'visionava' i volia fer visionar -això sí, divertint-nos tots molt- era una
involució més certa en la història i més subtil i perillosa; un 'colp de mà',
sí, però de les 'forces fàctiques' que realment manen: les forces econòmiques:
el Gran Capital, representat sempre pels més poderosos, ajudats, si cal, pels
més perillosos...». Més o menys, la involució que realment va pronosticar
l'Ovidi és com la que ara vivim.
I en la descripció, sobre
l'escenari... il·luminant tremolosamenntt i, de vegades, llum forta/llum
decreixent... La veu de l'Ovidi xiuxiuejant, pujant, baixant, arrapaant-se... cridant,
callant de sobte, deixant pas al contrabaix que el mestre-intèrpret Jordi
Sarraute, fent carasses i movent-se en postures inversemblants.. .acompanya el
so greu, fooosc, xirrianttt i, de sobte, colps, segons avança o es para la
narració; la guitarra del Toti, absolutament emmotllada a la veu de l'Ovidi; la
guitarra del Carles Boldorri fent-se ressò i doblant-pujant-baixant el to
segons convinga i, de tant en tant, el xarango fent sorolls inquietants...
L'escenari, al pati de butaques... sembla el d'un cine Patronato tenebrós
i ple alhora de rises i complicats amb l'ambient que es crea... en una
pel·lícula de poor...
Imagineu-vos: la clàssica nit plujosa
enmig de la foscor i la boscúria, amb ombres allargades de grans bancs pertot
arreu. Fot un fred que pela, i el vent de l'especulació fa que les fulle$
caiguen i... l'udool dels llops -ens tenen envoltats!- fent-nos 'ofertes'
d'inversions, de 'sub-primes', de preferents, de dipòsits (de
cadàvers?)... I de sobte, una llumenà, -i enmig del llamp passa una
sardina perdudeta- acompanyada d'alguna
veu profètica: «nooo compreuu!, iinvertiuuu en...», i res, s'ha fet fosc altra
volta... i és que per damunt nostre volen figures enmig de l'ombra que...
que persegueixen... la Democràcia!,
collons, tan jove i tan templà...!, i ja té darrere tota la colla de
'procuradors', polítics d'ocasió, agents immobiliaris sense normes clares...
D'ahí a la dictadura altra volta!; no-xe-noo!; que-síii!; recoi, és de veres, a
mon pare ja li han dit que això dels pisos i els de la bankiandcompany no duen les intencions
clares... Ei!, pos hem d'ajudar la xicona! I el mal oratge que no para.
Plou, rellampega, i quan es fa clar, algú veu un espectree de Frank-oh!, que se
li agarra com una llepassa...! Ieh, tiooss!: aixòo és unn vvampirrrtt...! En
efecte, unes figures fosques, lletges com hipoteques, van revoltejant -i amb
tant força que fins i tot les grans fàbriques van caient-_ _ _ i entremig de la
fumaguera, apareixen els terribles sombis de la Xuclafort, xorrantsang i
penjolls de tèxtils no homologats, i amb
parts de l'ossamenta a la vista, inclús alguns ferros endoblegats dels
encofrats, que els usen com a amenaça i, entre la visió apocollonalíptica,
una espècie de boato d'ultratomba, i semblen somriure... però, quan
s'acosten, se'ls veuen les dents llarguíiisssimes, els ulls com si foren d'ET,
que tot ho localitzen, 'gestionen', li posen preu -primer t'ho compren i
després t'ho vénen amb interessos llunàtics- i amb els diiitts, més llargggss
encara, assenyalen els punts on s'ha de xuplar... i per allí et trauen la
saaangg! Maare, taape'mmm!
Ja s'acaba?, ja s'acabaa...? 'Spera-spera't'
un poc -i trau-me la mà de les cuixes!- i, a la pantalla, a l'escenari i al
pati de butaques, tot comença a rebolicar-se...; i comencen a passar polis amb
llumenetes i darrere vénen dos 'goril·les' -vull dir, que vénen a dos a dos- i
apareix el Govern, per fi!, i diu que allò no és res, que la culpa la tenen els
que no els han votat... Però a qui? A un dels dos-en-uno, coi!: el
PePé-PeSé...! I a 'ella', la rescaten? Ui, no hi haurà més remei: però primer
els sectors més delicats, els financers, i la Prima-de-Riesgo...! (que
també és una gran protagonista): hi ha que calmar els Mercats! I eixos qui
són...? Que no veieu quina pinta tan terrorífica que fan? Pe-però... i a nnossalttress...
qui ens calma? Isquen, isquen d'ací, i firmen açò, açò i açò...; bé, nosaltres
ho acabarem de gestionar amb el BCE, el FMI, la EU, vull dir la UE, el
Bundestag i el Deustchebank... I d'ací a no res, haurem fer els Retocs,
Reajustos i Re... Redéu!, què passa ara? Contesta algú -que resulta que sabia
tot lo que passaria, i ens estava
vigilant per darrere, pa que no mos agarre res- i eixe va i diu
que s'ha tallat, que s'ha cremat, i que hi ha una plaga de joves
indignats-amb-no-sé-qui que, que... envien la poli, i facen el favor
d'acabar les reformes eixes, a vore si ens ho traiem dels dits!
Total, eixim del cine, i resulta que
allí fora fa més fred encara, trona i apedrega, està ple de gent plorant, que
diu que no troben la casa i que els han 'despedit'... Però... l'han rescatada?
Ai, sí, fillets, sí! I ara vos tocarà a vosaltres... I de sobte, tots d'adonen
que els han furtat la cartera! I que està agarrant-los una xirimpel·la
com als de la pel·li... Va, va!, això són imaginacions vostres! D'ara endavant,
res de cinema! Però, com s'acaba? Això ja no vos ho contarem a vosaltres... o
als vostres descendents-he-heee-he-hee-heee! I mires aquells ulls... i te
n'adones que li has venut l'ànima al Diable... i no saps on anar... i, i... al
remat, t'ajuntes a una mani de sombindignats, i... i... ens cau
el món damunt.
(agost-setembre
2012)
David
Mira
inèdit
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada