DESCOBRIR L'OVIDI
Quan pense en Ovidi em vénen al cap les imatges dels seus personatges
cinematogràfics, m’hi ressonen les seues cançons, i no puc evitar de
somriure alhora que em sent envaïda d’una profunda tristor. Ara fa vint
anys de la seua mort, però ja en deu fer vora quaranta que el vaig
descobrir. Recorde vagament, allà pels anys 70, en vida de Franco, la
que crec que devia ser la primera vegada que va vindre a Ontinyent,
portat pel Cine Club Utiye o, potser, per la llibreria Bastida. Havia
d’actuar un diumenge de matí al centre parroquial La Niñez (cal llegir
‘La Nyinyés’) amb permís del senyor rector de Sant Carles. Algú m’havia
encomanat uns dies abans que portara a l’ajuntament un sobre ple de
fulls amb els textos de les cançons a interpretar, perquè passaren la
censura pertinent. Aquell sobre va retornar amb la majoria de les
lletres ratllades amb roig. Només quatre o cinc de les lletres van
passar l’examen. Aquell diumenge de matí, un reduït nombre
d’espectadors ens atrevírem a acudir a La Niñez. Dins, a l’escenari, una
esmorteïda llumeneta il·luminava aquell homenet de semblant fosc i
trist i el guitarrista que l’acompanyava en les cançons permeses, les
quals aniria repetint una vegada i una altra fins donar cobertura a la
durada d’un concert a l’ús. El panorama era bastant desolador, però tan
punt Ovidi començà a cantar (cal dir que sense cap amplificació), per a
mi es va fer la llum. I és que em vaig enamorar de la seua veu nua.
Sempre
he tingut debilitat per les veus i he sabut trobar en algunes d’elles
una capacitat de seducció o, allò que jo en dic ‘l’eròtica de la veu’.
La d’Ovidi tenia eixes característiques tímbriques: un color vocal dens,
càlid, profund, vellutat, intens en aquell cos tan menut; però, a més,
la seua línia vocal, les inflexions i accents, els matisos, les
pauses… la dotaven d’una gran força expressiva i comunicativa. I
d’aquesta manera, la paraula arribava al nostre intel·lecte amb tota la
dimensió. Provocava tantes emocions! Jo, a això li dic Art, així, amb
majúscula.
No va ser aquell l’únic descobriment: Estàvem en un
país que ens amagava la nostra història i falsejava l’altra, que
prohibia la llengua i ens feia estudiar poetes com Góngora o Espronceda.
País on allò més paregut a la cançó protesta (caldria dir ‘protesta
oficial’?) era un grup anomenat Los Sírex cantant allò de ‘Si yo tuviera
una escoba cuantas cosas barrería’ (textualment, ‘barrería el dinero y
las cosas sucias’). Bé, doncs en aquell micro-país anomenat La Niñez ens
cantaria en la nostra llengua, amb versos dels nostres poetes
innominables, dient-nos veritats com a punys amb lletres que deien sense
dir, perquè es poguera dir sense que t’atrapés la fera ferotge (‘les
formigues són com uns punts suspensius que no diuen el que dius’… ).
La
veu del poble, com l’anomena David Mira, ens va deixar una profunda
empremta. A mi i a tants altres. Per això, Ovidi, divendres vull
cantar-te per valencianes, el cant del poble, aquell cant que naix del
cor. I dir-te:
Fa vint anys que fas vacances,
Però mai ens has deixat.
Que les cendres que escamparen
En Mariola han arrelat
Omplint de flors les comarques .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada