Acció Cultural del País Valencià té entre els fins estatutaris bàsics “promoure l’estudi i el foment de la llengua pròpia del País Valencià” i ha estat una entitat pionera en l’ensenyament de la llengua i al formació del professorat des de la dècada de 1970. Per això, arran de la publicació de l’esborrany del Decret del model lingüístic educatiu valencià, ACPV vol manifestar que:
1. Valora positivament el fet que les bases teòriques del decret són d’un gran rigor i que es fonamenten en els acords i les recomanacions internacionals i, significadament, en les europees sobre el multilingüisme.
2. Celebra que el decret considere el valencià com la llengua normal de l’administració educativa, en una demostració i reforç de la utilitat social, i que no la limite només a les classes en una simple “assignaturització”.
3. Reconeix el respecte i la sensibilitat que mostra el decret per la diversitat lingüística i per la prioritat en l’ús i l’ensenyament del valencià.
Ara bé, el decret presenta també uns quants aspectes determinants que caldria millorar:
1. En el plurilingüisme no partim del no res. Hi tenim una experiència contrastada amb milers de casos i més de tres dècades de recorregut. I tots els indicadors d’aquesta experiència ens confirmen que els únics programes que han assegurat que els estudiants arriben a ser realment competents en les dues llengües (traslladable a una tercera) són el Programa d’Ensenyament del Valencià, el Programa d’Immersió Lingüística i, en alguns casos específics, el Programa d’Incorporació Progressiva. És a dir, aquells que es fonamenten en la preeminència i el reforç de la llengua més dèbil: la que no gaudeix de de l’avantatge que, arreu de la societat, té el coneixement general assegurat per llei i per pressió ambiental, per l’omnipresència dels mitjans de comunicació, etc.
2. Si l’objectiu és que els nostres estudiants siguen realment plurilingües i competents en les tres llengües, només els programes que tenen el valencià com a llengua preeminent han demostrat aconseguir-ho amb un domini final equilibrat. Els altres programes produeixen només estudiants unilingües en castellà amb un coneixement precari de les altres llengües.
3. Els nivells Bàsic 1 i Bàsic 2 i Intermedi 1 no poden considerar-se programes plurilingües i no s’hi haurien d’incloure en un model que aspire a ser plurilingüitzador. Són, a tot estirar, uns programes monolingües en castellà amb una lleu coloració de valencià i anglès, cosa que com ens diu l’experiència té una nul·la o escassa efectivitat.
4. Només hi ha una benintencionada indicació quant a l’avanç del model plurilingüe: els centres han de triar“ un itinerari plurilingüe igual o superior al que ja aplicaven en el moment de l’entrada en vigor d’aquest decret”. Però no hi ha cap periodització dels objectius. Un pla, si realment vol ser eficaç i complir els seus objectius, no ha de fixar només l’arrancada inicial o prefigurar una fita final. L’efectivitat de qualsevol pla es mesura precisament a establir de manera perioditzada els progressos intermedis que cal assolir. I això és el que aquest model no fixa: objectius quantificables i progressius més enllà del punt d’arrancada, com tampoc no preveu cap seguiment que mesure l’efectivitat real dels diferents nivells i un estudi comparat d’aquests.
5. És un símptoma saludable que els centres tinguen, com preveu l’esborrany, autonomia per a aplicar els nivells i els seus itineraris. Ara bé, un objectiu tan ambiciós des del punt de vista social com el d’aconseguir un plurilingüisme real i equilibrat,no ha de ser motiu de qüestionament a cada pas, com no ho és, posem per cas, el pla d’estudis o l’ensenyament de la matemàtica. Si cada centre ha de debatre quin dels sis o quatre nivells aplica a cada cas, i decidir-ho per una majoria tan alta com són dos terços, el recurs a la problematització en cada centre de l’ensenyament del “valencià” que alguns grups polítics i de pressió social tenen com a bandera, està assegurat. I davant un conflicte, la solució “normal” és el continuisme.
6. El decret no elimina les exempcions d’ensenyament del valencià, que són la negació més palmària del plurilingüisme, però també de l’equitat entre valencians: només els valencians de les comarques valencianoparlants han d’aprendre el castellà, els de les comarques castellanoparlants poden ignorar amb tot el suport legal la llengua dels altres.
7. Després de més de tres dècades, l’ensenyament en valencià en nivells no universitaris no supera el 30%. Si continuem amb la màxima línia del “lliure mercat” lingüístic que, sota l’aparença d’equitat, afavoreix només la llengua més forta per llei i per posició social, es mantindrà la discriminació del valencià. Continuarem amb un unilingüisme majoritari amb una lleu coloració de valencià i anglès, i amb reductes menors de plurilingüisme, però només pel cantó dels valencianoparlants.
8. Un model de plurilingüe ambiciós demana inversions econòmiques i recursos proporcionades. Per un costat, econòmiques i logístiques: programes de formació, assessorament, materials curriculars de suport, accions extraordinàries als centre, que el decret no preveu de cap manera.
9. Però, a més, hi cal una altra inversió: la de l’ambició social i política. L’ensenyament no pot suplir, respecte al coneixement i ús de la llengua, allò que no aporta la societat: els mitjans de comunicació, les TIC, l’administració, el món econòmic, l’oci, etc. Si tot això funciona només en castellà, els programes més sòlids i ambiciosos tindran una acció ben limitada. Per això, a més d’un decret que fixe el model educatiu valencià, ens cal una Llei d’Igualtat Lingüística que assegure que els valencians valencianoparlants podem viure al nostre país en la nostra llengua amb la mateixa normalitat que ho fan els qui usen el castellà.
València, 29 de setembre de 2016
