28.10.15
XII PREMIS JOAN BAPTISTA BASSET I DISTINCIÓ EMPAR GRANELL 2015
Hui, dimecres 28 d’octubre, el Casal Jaume I de la Vall d’Albaida-ACPV ha fet públics els noms de les persones guardonades amb els Premis J.B. Basset, que l'Assemblea General del Casal Jaume I de la Vall d'Albaida va triar el passat 25 de setembre.
Aquests premis van nàixer des de la consciència de la necessitat de remarcar la tasca de moltes persones i entitats de la comarca que treballaven per causes ben diverses relacionades amb la llengua i cultura pròpies. Però també que estenien aquesta tasca a la defensa del territori, dels drets humans i socials, de la solidaritat, del patrimoni, i a tot allò que constitueix la nostra manera d'entendre el món.
Tota aquesta dedicació la porten endavant diverses persones que des de l'espai públic o privat contribuïxen a la construcció d'una realitat més justa. Aquest fet, mereix un gest en positiu i d'agraïment que des d'ACPV vam considerar imprescindible d'impulsar.
En aquesta dotzena edició, les persones i l’entitat guardonades amb els XII Premis Joan Baptista Basset són:
ROSA CONCA
Premi Joan Baptista Basset a la trajectòria en defensa dels drets humans.
JOSEP SANJUAN
Premi Joan Baptista Basset a la trajectòria artística
AGRUPACIÓ CONTRA ELS INCENDIS FORESTALS – ACIF DE LA VALL D'ALBAIDA
Premi Joan Baptista Basset a l’entitat compromesa amb la defensa del territori.
Aquests premis van nàixer des de la consciència de la necessitat de remarcar la tasca de moltes persones i entitats de la comarca que treballaven per causes ben diverses relacionades amb la llengua i cultura pròpies. Però també que estenien aquesta tasca a la defensa del territori, dels drets humans i socials, de la solidaritat, del patrimoni, i a tot allò que constitueix la nostra manera d'entendre el món.
Tota aquesta dedicació la porten endavant diverses persones que des de l'espai públic o privat contribuïxen a la construcció d'una realitat més justa. Aquest fet, mereix un gest en positiu i d'agraïment que des d'ACPV vam considerar imprescindible d'impulsar.
En aquesta dotzena edició, les persones i l’entitat guardonades amb els XII Premis Joan Baptista Basset són:
ROSA CONCA
Premi Joan Baptista Basset a la trajectòria en defensa dels drets humans.
JOSEP SANJUAN
Premi Joan Baptista Basset a la trajectòria artística
AGRUPACIÓ CONTRA ELS INCENDIS FORESTALS – ACIF DE LA VALL D'ALBAIDA
Premi Joan Baptista Basset a l’entitat compromesa amb la defensa del territori.
Rosa Conca, és i ha sigut una gran defensora dels drets humans, en general; i dels drets de les persones amb diversitat funcional, en particular. Ha participat i promogut diverses associacions des de les quals ha desenvolupat diverses funcions: PANDIMO, AMO, VICOVAL, MUNTIS... A més, actualment està immersa en la normalització de la vida sexual de les persones amb diversitat funcional, amb la difusió del projecte documental «Yes, we fuck». També està col·laborant en la realització d'un taller de dansa inclusiva a Ontinyent. 
Josep Sanjuan és un artista albaidí internacionalment conegut pel seu treball amb el vidre. Viu i treballa a la comarca de la Vall d'Albaida per la qual sent una gran estima i li serveix com a font d'inspiració del seu treball. La manifestació més evident d'aquest fet és la seua implicació en el projecte BIODIVERS com a impulsor de la idea, organitzador i executor del projecte. Part del seu treball forma part de les vidrieres de la Sagrada Família. 
ACIF Vall d'Albaida va fer l'any passat el seu vintè aniversari. El seu treball té dos focus d'actuació imprescindibles. D'una banda, actuen amb l'extinció d'incendis amb persones voluntàries que prèviament formades entren en acció en col·laboració amb els altres cosos d'extinció . I d'altra banda, treballen des de la prevenció amb la conscienciació de diversos col·lectius, especialment, amb xiquets i xiquetes, i impulsen el comportament adequat per tal d'evitar incendis no desitjats. El seu camp d'acció se situa a la comarca de la Vall d'Albaida i les muntanyes limítrofes. DISTINCIÓ EMPAR GRANELL
Una cita ja indispensable en aquesta festa és l’entrega de la Distinció Empar Granell 2015, que enguany ha estat atorgada al CEIP RAFAEL JUAN VIDAL, d’Ontinyent. Aquesta escola va acollir l’arribada de la Flama del Correllengua i el Gegant del Rei En Jaume I el passat 7 d’octubre. L'escola va preparar una festa arrelada a les tradicions populars, amb la participació de dansadors i dansadores. Aquesta manera de treballar oberta a la comunitat i en defensa dels drets lingüístics ha merescut aquesta distinció. La Distinció Empar Granell va nàixer amb una doble finalitat. D’una banda recordar la persona d’Empar Granell i Tormos, mestra d’infantil, la qual va dedicar el seu esforç a la defensa de l’ensenyament públic en valencià. Per aquesta tasca va rebre el Premi Joan Baptista Basset el 2007 a la trajectòria en Defensa de la Llengua i la Cultura. D’altra banda, la Distinció Empar Granell vol reconèixer la tasca d’aquelles persones, entitats i/o centres educatius que participen més activament en la celebració de la data del 9 d’Octubre i el Correllengua de cada edició, fent-lo possible en la seua dimensió més reivindicativa i festiva. La Distinció pretén premiar la dedicació, la implicació, l’originalitat, el treball al voltant dels objectius del Correllengua, el recolzament per a la viabilitat de l’arribada de la flama, l’ajuda per a la difusió de l’activitat i la participació activa.
ENTREGA DE PREMIS
Aquests premis s’entregaran a la gala-sopar que tindrà lloc el divendres 13 de novembre al Restaurant el Pansat (Partida Fontanelles. Albaida). El preu del sopar serà de 15 euros (12 euros per als socis i les sòcies d'ACPV).
Totes les persones que vulguen assistir a la gala-sopar hauran de comprar els seus tiquets al Casal Jaume I de la Vall d’Albaida. També poden realitzar les seus reserves als telèfons 664681591 o 962383751, o a valldalbaida@acpv.cat
La data límit per confirmar l’assistència és el dimecres 11 de novembre.
En aquesta edició el guardó serà una escultura de l’artista premiat Josep Sanjuan, qui s’ha ofert desinteressadament a recolzar els Premis d'aquesta manera.
El Casal Jaume I , amb la col·laboració d’Anmorsígol, ha enregistrat un vídeos amb unes entrevistes per tal de difondre la tasca de l’entitat i les persones premiades. En breu podreu veure’ls al blog del Casal: www.casalvalldalbaida.blogspot.com
20.10.15
ACCIÓ CULTURAL DEMANA AL PP QUE NO BANALITZE EL NAZISME I RESPECTE DEMOCRÀTIC A QUI NO PENSA COM ELL
Davant
les sorprenents declaracions de la sra. Bonig referides a la nostra entitat, i
donada la seua transcendència (és la presidenta del PP valencià i, per tant, la
veu oficial del seu partit), Acció Cultural vol fer algunes reflexions
públiques:
1.- A
qualsevol país democràtic d’Europa unes declaracions que banalitzen el nazisme
serien suficients per a desqualificar la persona que les hagués protagonitzat.
No estaria de més que la sra. Bonig i el PP entengueren el que qualsevol força
política democràtica (incloses les democristianes, liberals i conservadores)
entén a Europa: el nazisme és una excepcionalitat sense comparació possible, i
simplement no és permissible utilitzar-lo com a arma en el debat polític.
2.- No
entenem per què la presidenta del PP fa referència a la nostra entitat quan els
grups parlamentaris de l’actual majoria a les Corts proposen derogar la llei
anomenada de “senyes d’identitat”. És que el PP va impulsar la llei pensant
bàsicament en Acció Cultural? Lamentablement, aquesta possibilitat seria
plenament coherent amb l’obsessió dels successius governs del PP per
discriminar políticament i ofegar econòmicament ACPV. Tant els molesta la
nostra entitat? I tan poca capacitat democràtica tenen d’acceptar que la
societat valenciana és diversa i plural, i que tots els valencians hem de tenir
dret a expressar la nostra opinió lliurement?
3.- Ens
preocupa que la presidenta d’un partit que es diu democràtic plantege com a
possibilitat que un govern del seu partit puga subvencionar organitzacions
nazis. Si és real la possibilitat, situaria el PP fora del consens democràtic i
al costat del radicalisme més violent; si no és una possibilitat real i ha
estat només un recurs retòric, faria evident que el PP no entén la gravetat de
la banalització del nazisme, ni la importància de desmarcar-se de manera clara
de la violència.
En el
millor dels casos, ha estat una declaració més que desafortunada que trenca amb
els intents de presentar el PP com un partit centrat, i mostra una presidenta
nerviosa, sense capacitat de parlar en positiu ni de fer propostes, i que és
capaç de banalitzar el nazisme com a recurs polític, a més d’amenaçar directament
una associació cultural sense ànim de lucre que mai, mai, no ha fet ni farà
declaracions de tan baix nivell polític, democràtic i ètic.
Un
error sempre es pot corregir: és tan simple com demanar disculpes. Però també
es pot no fer-ho, i confirmar per tant que no ha estat una eixida de to, sinó
que és aquesta la imatge real del PP; en eixe cas, continuarà perdent electors,
perquè els ciutadans no perdonen els polítics que perden l’ètica.
14.10.15
CONCERT DE RAMÓN GODES A LA FUNDACIÓ SALVADOR MOLLÀ
Ja podeu comprar les entrades al Casal per al concert de Ramón Godes que tindrà lloc a la Fundació Salvador Mollà aquest dissabte 17 d'octubre a les 20h.
Ací vos deixem una peça que no vos deixarà indiferents:
Enllaç de l'esdeveniment de Facebook:
6.10.15
UN NOU D'OCTUBRE PEL FINANÇAMENT I LA SOLIDARITAT
Entitats, sindicats i partits convoquen la
manifestació
del 9 d’Octubre per la vesprada
La Comissió 9 d’Octubre, formada
per associacions, sindicats i partits, hem presentat avui en roda de premsa la
convocatòria de la manifestació que el proper divendres 9 d’Octubre tindrà lloc
a València amb motiu del dia dels valencians. La mobilització està convocada
per al dia 9 a les 18h a la plaça de Sant Agustí de València.
La
manifestació té lloc enguany en un context
d’esperança i il·lusió, perquè el canvi social i polític obre vies
de futur en un País Valencià castigat per massa anys de malgovern. I també amb esperit reivindicatiu: el
lema és “9 d’Octubre, nou finançament, nou país”, i amb ell els convocants
posem l’accent en la necessitat d’un nou finançament per a poder construir un
País Valencià més just i igualitari, que pose fi a la corrupció i les
retallades, i que recupere la cultura, l’economia i els serveis socials.
Tal com
diu el manifest, “La situació al nostre país és la d’un territori que aporta a
l’Estat espanyol més recursos dels que rep. No podem acceptar que aquesta
situació d’espoli continue”.“Cal un canvi de l’actual sistema” i “Per això cal generar un consens en la societat valenciana per
poder exigir a Madrid un canvi en el finançament”.
Entitats,
sindicats i partits destaquem que el nou finançament que reclamem els
valencians és una demanda justa, però també necessària per a poder fer realitat
un País Valencià nou, al servei de la majoria dels valencians i no dels
interessos d’una minoria.
Aquest
nou País Valencià passa també per la recuperació
urgent dels mitjans de comunicació públics en llengua pròpia. En
paraules del manifest consensuat, “cal ja la reobertura de RTVV” i “cal que tornen les emissions de TV3 i IB3, conformant així un marc
audiovisual propi i comú, de normalitat, amb els territoris amb els que
compartim llengua i cultura”.
Un nou
finançament per a un nou País Valencià en el que la solidaritat siga un dels
valors socials que ens caracteritzen, enfront dels contravalors de la
corrupció, l’autoritarisme i la desigualtat que havien caracteritzat els
governs anteriors. Per això, la Comissió
9 d’Octubre reclama, davant el drama de les
persones refugiades, “respostes efectives” que impliquen les
institucions i la ciutadania.
Finalment,
la diada d’enguany és també un motiu de celebració, perquè la
Colla de Dolçainers i Tabaleters “Estrela
Roja” de València fa 25 anys. Amb la celebració d’aquest aniversari la
Comissió 9 d’Octubre vol fer una aposta
simbòlica per la cultura popular dels valencians, instrument fonamental de pervivència
i modernització de la nostra llengua, i de socialització de valencians vells i
nous en la cultura del poble valencià com a instrument per a la cohesió social.
D'HEROIS INVISIBLES I SENYERES ESGARRADES. SILENCI ROMPUT. LLUITA CONSTANT. Per Cèsar Navarro
Per a un urbanita de la capital agafar el tren que uneix les comarques centrals amb la ciutat de València és tot un esdeveniment. Encara i de moment: quan encara fa bon oratge, quan encara és la novetat. Segurament amb el temps serà una rutina que esdevindrà feixuga en les gelades matinades de cotxe fins a Xàtiva, en els foscos matins d’hivern a la intempèrie en les andanes de la seua estació. I és que sense vehicle particular pràcticament no pots anar des de la Vall d’Albaida ni tan sols a la Costera veïna. Coses de la manca de política de mobilitat, coses de la desvertebració, coses de la invisibilitat de les comarques centrals. Bé, banalitats per a un cap i casal que tradicionalment no ha mirat més enllà de la Ciutat de les Arts i les Ciències, que s’ha limitat a furgar-se el melic i que renunciant al seu País s’ha conformat a ser un empelt bord.
Doncs aquestes frívoles incomoditats encara no destorben el gaudi que suposa veure el Benicadell de bon matí retallant-se contra el cel, quan el sol encara no ha superat el port de l’Olleria, amb una lleu boirina o espessos núvols colgant-lo, i el silenci dels carrers, i la quietud de la serra. I pujar al tren encara buit i, engronsat pel seu sotrac, imaginar temps llunyans d’exploradors i conqueridors superant les serres que en forma d’embut protegien la Costera; ingènuament enyorar temps en què les alqueries de la Ribera, centres blancs d’atols cenyits per palmeres sobre verds mars de tarongers, tenien vida; rere la finestra tancada aborronar-se per la frescor humida que deuen de sentir els turons llepats per llengües de boira i de flairós fum de fusta i brossa; i a poc a poc tornar a la realitat en els límits entre la Ribera i l’Horta, quan el ciment, els abocadors i les pintades comencen a embrutar i embrutir el paisatge.
I el tren que para.
I la gent que hi puja.
I el tren que marxa.
La bèstia engoleix
i ompli la panxa.
Budells plens
de dignitat devorada.
Volen que sentim vergonya
-que si cultura aldeana,
que si món global-
i abandonem tota esperança.
Ofrenes a velles deïtats:
ens posem la mordassa.
Renunciem al que som,
empeltem la nostra ànima.
Destinació: ciutat.
Llengua sacrificada.
Les gents del silenci antic i molt llarg se saluden, conversen, comparteixen inquietuds, confidències, il·lusions. En valencià. En el nostre català. Alenada de normalitat per a aquest País sense estat. Tren carregat d’esperances per a algú criat a la ciutat i forçat a fer de l’ús social del valencià reivindicació i reafirmació constant. I això cansa. I això desgasta. I sentir-se normal entre la gent agrada i ompli de goig. Encara no està tot perdut, però. Encara tenim temps.
.Encoratjament
I arribem a la gran ciutat.
Grinyols.
I el cuc buida el seu ventre.
Gemecs.
Converses que acaben abruptament. Presses per baixar. Presses per caminar. I la gent que se separa. I la gent que es dilueix entre les altres gents. Inconscientment, resignadament o servilment s’hi dilueix. I el primer sacrifici és l’idioma. A ningú no li agrada que el facen sentir foraster a casa. La majoria malda esforçadament per assimilar-se, per camuflar-se. I el botí transportat és ofrenat mansament en nom de velles glòries o de noves aldees globals. Tant s’hi val. I la capital dimitida devora els seus fills. Mers bocins informes de carn. Branques bordes d’empelt en altres prats. Fins la nostra desaparició.
.Desesperançador
No manquen, però, intents de resistència. La Vall d’Albaida -una comarca, una força- roman irreductible. La xarxa associativa teixida fermament principalment pel seu jovent entre diversos col·lectius queda palès en una potent capacitat mobilitzadora i contestatària. Lluita i dignitat que emergeixen no sols des d’associacions ciutadanes sinó també des de col·lectius artístics que renuncien al clientelisme que a voltes els ha emmordassat. Art amb dignitat i compromís social que massa vegades els ha condemnat a la invisibilitat. Eterna amenaça d’ostracisme i bandejament: censura pública i reprovació social; ofegament econòmic; i finalment rendició. Cercle viciós que cal trencar per assegurar la crítica al poder. I d’intents no en falten:
Aielo de Malferit, 7 d’agost de 2015
Ja ho sé, em diràs que em repetisc, que sempre estic igual, però és que la situació no millora. L’optimisme i il·lusió que va travessar el país després de les eleccions ací no ha arribat. Encara no hi ha canvi. I això es nota. Cada vegada posen més entrebancs, però al remat la nit del 4 d’agost vam fer la vetlada ovidiana que et comentava: Ovidi 10x2. Cal recuperar i reivindicar la figura de l’Ovidi Montllor. Dignitat, compromís, solidaritat. Aquest és l’espill en el qual ens hem de mirar com a persones i com a societat. Posar les nostres misèries col·lectives al descobert. Prendre’n consciència. Primer pas per al canvi, per a la transformació. Ja fa temps que vaig assumir aquesta tasca com artista i és l’única cosa que li dóna sentit. Però tanta lluita cansa. Aconsegueixen aïllar-nos, i saben que lluitar des de la solitud, cridar en el desert, desespera. No em rendiré, però.
Una trentena d’amics es van aplegar al nostre xicotet homenatge. Amics que no em varen deixar sola en aquest aquelarre de resurrecció de l’esperit ovidià i que em van decidir a mantindre’m ferma malgrat les pressions de l’Ajuntament. Sembla mentida, sembla que estiguem parlant de fa cinquanta anys, però no, això també passa ara. L’Ajuntament ja havia censurat l’anterior projecte artístic d’homenatge: em va negar l’ús d’espai públic per a dur-lo a terme.
Eucarísticament vàrem compartir menjar i beguda, experiències i inquietuds, i quan els nostres esperits estigueren sadollats projectàrem el concert “L’Ovidi se’n va a Palau”. Ja fa deu anys d’aquest homenatge al Palau de la Música Catalana. Deu anys i continuem sense la normalitat cultural i política necessària per a reivindicar els nostres referents. Cacics!. Encara estem així, encara en patim. Encara nois, encara. Continuen volent manipular el nostre treball. I no!. No podem permetre que l’expressió cultural estiga emmanillada per autoritats partidistes. Reivindiquem la independència de la cultura respecte del poder. Els polítics han de ser, com a molt, gestors de les expressions culturals i no censors del seu contingut. Totes aquestes reflexions les vam compartir durant la vetlada –amb el vi que no podia faltar damunt la taula-, i m’alegra haver trobat companyes i companys que pensen com jo. No reeixiran en el seu bandejament.
Aquest homenatge el vaig plantejar com un projecte artístic participatiu, per això vam acabar la nit elaborant un llenç col·lectiu: cadascú de nosaltres hi va expressar la seua visió personal sobre allò que significa la figura de l’Ovidi Montllor. Vàrem pensar que seria un bonic record d’aquesta iniciativa - i una subtil reivindicació de la rebel·lia que va suposar la vetlada-, penjar-lo en un dels balcons del meu taller, acompanyant la senyera (on blau no hi ha) que ja decorava la façana per la festa grossa d’Aielo. Sembla que no va ser tan subtil com pensàvem: aquesta matinada algú ha arrabassat tant el llenç com la senyera. És un dels preus que cal pagar per assumir certes actituds. És un dels preus que cal pagar quan els que tenen el poder t’apunten amb el dit. Estigmatitzar i castigar. Recurs a l’abast dels intolerants. Penjant de la barana he deixat trossos de la tela esgarrada com a testimoni de la vergonya. Segurament sóc massa optimista o ingènua. Aquesta gent no en té, de vergonya.
Bo, continuem parlant i compartint projectes i inquietuds.
Besos,
Lluci
Projectes com Ovidi 10x2 i molts altres que s’han fet i es fan des de les comarques no poden romandre silenciats. D’heroïnes i d’herois invisibles n’hi ha ben pocs, i la seua invisibilitat és la nostra condemna al fracàs. Ens condemna a la resignació. Dits acusadors, reprovació social i institucional. Llast massa pesat en soledat. Llast massa pesat per als marginats en la marginalitat. Marginalitat cultural des de la marginalitat de les comarques. Quan només interessa la borra en el melic, quan la “capital de la marginalitat” es limita a mirar-se’l i de quan en quan a furgar-se’l manca la caixa de ressonància que rompa el silenci no resignat de la gent sense místics ni grans capitans. Manca el ressò de les iniciatives que ens tornen la identitat. I assumint la veu dels seus pobles València esdevindrà comarca. I a la fi esdevindrà capital d’un País, d'un País de comarques. El nostre. El que volem. El que som. La veu de les comarques ressonarà en el cap i en el casal. I la nostra lluita ja no serà sorda. Perquè d’herois i d’heroïnes no ens en manquen, només cal trencar la seua invisibilitat. La nostra. El seu silenci. El nostre.
Cèsar Navarro i Soler
I la gent que hi puja.
I el tren que marxa.
La bèstia engoleix
i ompli la panxa.
Budells plens
de dignitat devorada.
Volen que sentim vergonya
-que si cultura aldeana,
que si món global-
i abandonem tota esperança.
Ofrenes a velles deïtats:
ens posem la mordassa.
Renunciem al que som,
empeltem la nostra ànima.
Destinació: ciutat.
Llengua sacrificada.
Les gents del silenci antic i molt llarg se saluden, conversen, comparteixen inquietuds, confidències, il·lusions. En valencià. En el nostre català. Alenada de normalitat per a aquest País sense estat. Tren carregat d’esperances per a algú criat a la ciutat i forçat a fer de l’ús social del valencià reivindicació i reafirmació constant. I això cansa. I això desgasta. I sentir-se normal entre la gent agrada i ompli de goig. Encara no està tot perdut, però. Encara tenim temps.
.Encoratjament
I arribem a la gran ciutat.
Grinyols.
I el cuc buida el seu ventre.
Gemecs.
Converses que acaben abruptament. Presses per baixar. Presses per caminar. I la gent que se separa. I la gent que es dilueix entre les altres gents. Inconscientment, resignadament o servilment s’hi dilueix. I el primer sacrifici és l’idioma. A ningú no li agrada que el facen sentir foraster a casa. La majoria malda esforçadament per assimilar-se, per camuflar-se. I el botí transportat és ofrenat mansament en nom de velles glòries o de noves aldees globals. Tant s’hi val. I la capital dimitida devora els seus fills. Mers bocins informes de carn. Branques bordes d’empelt en altres prats. Fins la nostra desaparició.
.Desesperançador
No manquen, però, intents de resistència. La Vall d’Albaida -una comarca, una força- roman irreductible. La xarxa associativa teixida fermament principalment pel seu jovent entre diversos col·lectius queda palès en una potent capacitat mobilitzadora i contestatària. Lluita i dignitat que emergeixen no sols des d’associacions ciutadanes sinó també des de col·lectius artístics que renuncien al clientelisme que a voltes els ha emmordassat. Art amb dignitat i compromís social que massa vegades els ha condemnat a la invisibilitat. Eterna amenaça d’ostracisme i bandejament: censura pública i reprovació social; ofegament econòmic; i finalment rendició. Cercle viciós que cal trencar per assegurar la crítica al poder. I d’intents no en falten: Aielo de Malferit, 7 d’agost de 2015
Ja ho sé, em diràs que em repetisc, que sempre estic igual, però és que la situació no millora. L’optimisme i il·lusió que va travessar el país després de les eleccions ací no ha arribat. Encara no hi ha canvi. I això es nota. Cada vegada posen més entrebancs, però al remat la nit del 4 d’agost vam fer la vetlada ovidiana que et comentava: Ovidi 10x2. Cal recuperar i reivindicar la figura de l’Ovidi Montllor. Dignitat, compromís, solidaritat. Aquest és l’espill en el qual ens hem de mirar com a persones i com a societat. Posar les nostres misèries col·lectives al descobert. Prendre’n consciència. Primer pas per al canvi, per a la transformació. Ja fa temps que vaig assumir aquesta tasca com artista i és l’única cosa que li dóna sentit. Però tanta lluita cansa. Aconsegueixen aïllar-nos, i saben que lluitar des de la solitud, cridar en el desert, desespera. No em rendiré, però.
Una trentena d’amics es van aplegar al nostre xicotet homenatge. Amics que no em varen deixar sola en aquest aquelarre de resurrecció de l’esperit ovidià i que em van decidir a mantindre’m ferma malgrat les pressions de l’Ajuntament. Sembla mentida, sembla que estiguem parlant de fa cinquanta anys, però no, això també passa ara. L’Ajuntament ja havia censurat l’anterior projecte artístic d’homenatge: em va negar l’ús d’espai públic per a dur-lo a terme.
Eucarísticament vàrem compartir menjar i beguda, experiències i inquietuds, i quan els nostres esperits estigueren sadollats projectàrem el concert “L’Ovidi se’n va a Palau”. Ja fa deu anys d’aquest homenatge al Palau de la Música Catalana. Deu anys i continuem sense la normalitat cultural i política necessària per a reivindicar els nostres referents. Cacics!. Encara estem així, encara en patim. Encara nois, encara. Continuen volent manipular el nostre treball. I no!. No podem permetre que l’expressió cultural estiga emmanillada per autoritats partidistes. Reivindiquem la independència de la cultura respecte del poder. Els polítics han de ser, com a molt, gestors de les expressions culturals i no censors del seu contingut. Totes aquestes reflexions les vam compartir durant la vetlada –amb el vi que no podia faltar damunt la taula-, i m’alegra haver trobat companyes i companys que pensen com jo. No reeixiran en el seu bandejament.
Aquest homenatge el vaig plantejar com un projecte artístic participatiu, per això vam acabar la nit elaborant un llenç col·lectiu: cadascú de nosaltres hi va expressar la seua visió personal sobre allò que significa la figura de l’Ovidi Montllor. Vàrem pensar que seria un bonic record d’aquesta iniciativa - i una subtil reivindicació de la rebel·lia que va suposar la vetlada-, penjar-lo en un dels balcons del meu taller, acompanyant la senyera (on blau no hi ha) que ja decorava la façana per la festa grossa d’Aielo. Sembla que no va ser tan subtil com pensàvem: aquesta matinada algú ha arrabassat tant el llenç com la senyera. És un dels preus que cal pagar per assumir certes actituds. És un dels preus que cal pagar quan els que tenen el poder t’apunten amb el dit. Estigmatitzar i castigar. Recurs a l’abast dels intolerants. Penjant de la barana he deixat trossos de la tela esgarrada com a testimoni de la vergonya. Segurament sóc massa optimista o ingènua. Aquesta gent no en té, de vergonya.
Bo, continuem parlant i compartint projectes i inquietuds.
Besos,
Lluci
Projectes com Ovidi 10x2 i molts altres que s’han fet i es fan des de les comarques no poden romandre silenciats. D’heroïnes i d’herois invisibles n’hi ha ben pocs, i la seua invisibilitat és la nostra condemna al fracàs. Ens condemna a la resignació. Dits acusadors, reprovació social i institucional. Llast massa pesat en soledat. Llast massa pesat per als marginats en la marginalitat. Marginalitat cultural des de la marginalitat de les comarques. Quan només interessa la borra en el melic, quan la “capital de la marginalitat” es limita a mirar-se’l i de quan en quan a furgar-se’l manca la caixa de ressonància que rompa el silenci no resignat de la gent sense místics ni grans capitans. Manca el ressò de les iniciatives que ens tornen la identitat. I assumint la veu dels seus pobles València esdevindrà comarca. I a la fi esdevindrà capital d’un País, d'un País de comarques. El nostre. El que volem. El que som. La veu de les comarques ressonarà en el cap i en el casal. I la nostra lluita ja no serà sorda. Perquè d’herois i d’heroïnes no ens en manquen, només cal trencar la seua invisibilitat. La nostra. El seu silenci. El nostre.Cèsar Navarro i Soler
1.10.15
9 D'OCTUBRE.
Aquest 9 d'Octubre vos convidem a participar a la diada dels valencians i les valencianes de diverses maneres:
1. CORRELLENGUA.
La festa del Correllengua té la Flama de la Llengua com element vertebrador. Aquesta campanya de tarannà lúdic, festiu, reivindicatiu i pedagògic se celebra arreu del País Valencià al voltant de la data del 9 d'Octubre.
Enguany dediquem el Correllengua a dues figures molt importants de la nostra cultura: Ramon Muntaner i Ovidi Montllor. Ací podeu descarregar el material d'aquesta edició.
A banda de celebrar la festa a diverses escoles de la comarca, el Correllengua té un acte central a la Cercavila de les Festes del Llombo, on desfilen el Gegant del Rei Jaume I i els cabets de Joan Fuster i Enric Valor. Podeu participar-hi el divendres 9 d'Octubre a les 18h. L'exida tindrà lloc des del Casal (carrer Jaume I el Conqueridor, 13. Ontinyent).
2. FESTES DEL LLOMBO.
El barri del Llombo (Ontinyent) commemora les seues festes de barri coincidint amb la diada dels valencians i les valencianes. La seu del Casal, actualment ubicada a aquest barri, participa en l'organització i coordinació d'aquestes festes. A continuació vos deixem el cartell amb la programació corresponent:
3. DIADA DEL 9 D'OCTUBRE.
Aquest 9 d'Octubre a les 18h eixirà des de la Plaça de Sant Agustí la manifestació convocada per la Comissió 9 d'Octubre amb el lema: PER UN FINANÇAMENT JUST PER AL PAÍS VALENCIÀ.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)